L’espectacle repugnant de la degradació política i social

Salvador Sostres

Pier Paolo Pasolini en la pel·lícula “Saló, o els 120 dies de Sodoma”, planteja fins a quin punt pot degradar-se l’ésser humà en una situació d’impunitat i poder absolut en la societat moderna. Pasolini situà l’acció en l’efímera República de Saló durant l’ocupació nazi-feixista de 1944-45 i mitjançant les atrocitats comeses pels personatges poderosos ens fa rebutjar, fins la nàusea, els sistemes polítics que permeten tal degradació moral.

El nostre sistema polític controla, mitjançant les eleccions, que no hi haja abús de poder i la justícia fa complir la llei que és la mateixa per a tots. Si més no en teoria, perquè en la pràctica estan apareixent símptomes alarmants de degradació política i social que qüestionen el funcionament de la democràcia i la imparcialitat de la llei.

 La degradació política és reflectida pel fet que els ciutadans renuncien, incomprensiblement, a castigar a través del vot els casos de corrupció manifesta. El desistiment del control ciutadà afavoreix el tràfic d’influències, l’abús de poder, i la indignitat per a les persones que han de sotmetre’s al poderós per a sobreviure.

La impunitat de la corrupció política té un reflex social en la pèrdua de valors ciutadans i de respecte entre les persones que exterioritza una societat malalta. Que Berluconi continue com cap d’Itàlia és un símptoma greu, i que Camps, Costa i Rambla, tots tres imputats en el cas Gürtel, siguen candidats és un símptoma greu de la gangrena que està infestant el cos social. 

Avui un tal Sostres ha publicat, en el diari El Mundo, un article en el qual justificava l’assassinat d’una jove a mans del seu marit perquè anava ha deixar-lo i el xiquet que duia no era d’ell.  I una tertuliana de Canal 9, la televisió pública valenciana, defenia que Berlusconi feia bé en tindre relacions amb menors. No sols ell, tots els homes haurien de fer-ho en tindre oportunitat, afirmava cridant, que és la manera habitual de parlar en aquests programes. 

Malauradament hi ha gent que pensa el mateix que aquests individus. Però que un diari de tirada nacional i un canal públic de televisió permeten la defensa d’eixes idees als seus mitjans m’ha produït el mateix fàstic i repulsió que em provocà la pel·lícula de Pasolini. 

En la República de Saló el súbdits estaven obligats, per la força, a obeir i a sotmetre’s, però nosaltres, els ciutadans, no tinguem més que exercir el nostre dret de votar i la nostra obligació de controlar al poder per evitar aquestes situacions repugnants. Nosaltres som la medicina que ha de fer de revulsiu per a expulsar les cèl·lules corruptes del cos de la nostra societat. O reaccionem i actuem o sucumbirem a la malaltia.