Els sindicats són, en gran mesura, els responsables dels avanços socials i laborals d’aquest país en les últimes dècades. És per això que, en el moment de la major agressió als drets dels treballadors, s’ataque des de tots els fronts els recursos sindicals qüestionant el finançament i els recursos humans dels sindicats.
Sorprèn que la dreta i els seus mitjans censuren les subvencions als sindicats i no nomenen les que reben les organitzacions empresarials a pesar de tindre els mateixos orígens. A pesar de saber que el control i la transparència de les finances i la gestió sindical no admeten cap sospita perquè són ben coneguts i estan sotmesos a contínues auditories internes i externes, així com del Tribunal de Comptes.
Qui qüestione la funció dels sindicats està dubtant de la llibertat sindical, de la seua capacitat de representació i del paper que la Constitució li atorga. La Constitució de 1978 reconeix la funció social dels sindicats, igual que la dels partits i altres entitats, com representants del interès general per contribuir a garantir el model d’economia social i de mercat que defineix la Constitució. La negociació col•lectiva laboral, la participació en la Seguretat Social i en l’activitat dels organismes públics que afecten a la qualitat de vida i benestar general, l’assessorament i col•laboració en la planificació econòmica del govern, són funcions dels sindicats assignades per la Constitució.
El finançament ve de l’afiliació però aquestes activitats de interès general són específicament subvencionades pels Pressupostos Generals de l’Estat. Els sindicats negocien convenis col•lectius que afecten a quasi la totalitat dels treballadors del país, independentment de que estiguen afiliats o no, perquè les eleccions sindicals els atorga el paper de representants, amb valor polític, de la seu funció social.
Els mitjans de desinformació parlen sovint de les subvencions de la formació per a l’ocupació com font de finançament dels sindicats. La formació per a l’ocupació fa efectiu el dret a la formació i els recursos, tant els dels sindicats com els de la patronal, venen de la cotització social d’empresaris i treballadors. Però són programes subvencionats “finalistes”, és a dir, són per a una finalitat concreta i no poden destinar-se a altra. Si les activitats programades no poden realitzar-se o justificar-se hi ha que tornar les subvencions. No són, doncs, per finançar el sindicat.
La declaració d’Esperanza Aguirre de reduir a menys de la meitat els “permanents sindicals” és un pas més en la campanya de descrèdit que afecta sovint als permanents sindicals als que alguns denominen pejorativament “alliberats”. Són els representants sindicals que negocien els convenis col•lectius i sectorials, els que atenen les diverses demandes dels treballadors, el personal qualificat que assessora, defèn, orienta i administra.
Són els recursos humans del sindicat, sense els quals no podria funcionar. Provenen de les contractacions directes del sindicat i de l’acumulació d’hores sindicals dels delegats elegits, que tenen dret a entre 15 i 40 hores al mes, segons la grandària de l’empresa. La LOLS permet concentrar les hores individuals en una persona, d’acord amb l’empresa, que es converteix així en permanent o alliberat sindical per a facilitar la tasca de representació. És una labor amb un assenyalat compromís social que porta, a la majoria d’ells, a dedicar més temps del que dedicarien al treball normal i, a més, tenen menys perspectives de promoció professional i econòmica. Que hi ha algú que s’aprofita? És possible, com en tots els col•lectius nombrosos, però per al funcionament d’un sindicat són el puntal més important, per això el continu fustigament del que són objecte.
Que la dreta i els empresaris ataquen els sindicats es normal. Són les organitzacions que fan front al abusos continuats en el mon del treball i als intents de retalls socials. El que deguem replantejar-nos és el descrèdit al que sotmetem als sindicats des de la part dels treballadors. És difícil que un sol sindicat cobrisca les expectatives de tots els treballadors però per això hi ha diverses opcions. No podem, com treballadors, seguir les consignes dels empresaris i els mitjans afins, que són quasi tots, per desfer les organitzacions de les quals depèn l’equilibri de classes en la nostra societat. Sense sindicats estariem als peus dels poderosos sense cap alternativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada