Com algú pot ser “nacionalista” i “d’esquerres”?

Aquesta és una pregunta que m'he fet molt sovint, per la qual coda crec que és interessant el que diu aquest article, publicat el 15 d’octubre de 2012 per Alberto Sicilia al seu blog Principia Marsupia, si més no, per meditar-ho.

Mai he pogut comprendre als que es defineixen d’esquerres” i “ nacionalistes”. Abans d’explicar les meues raons, permeteu-me dues notes importants :

1) Els que s’oposen a la independència de Catalunya o Euskadi són tan nacionalistes com els que la reclamen. A Espanya se sol reservar el terme “nacionalistes” per referir-se als nacionalismes independentistes però la “unitat d’Espanya” és un altre nacionalisme igual. En els següents paràgrafs, utilitze el terme “nacionalisme” per a referir-me a qualsevol tipus d’expressió d’orgull patri, ja siga espanyol, basc, català, gallec, nord-americà, rus o alemany.

2) Supose que molts de vosaltres no estareu d’acord amb els meus arguments. M’agradaria escoltar els vostres. Si són millors, acceptaré el meu error i canviaré d’opinió.

La meua convicció sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i l’esquerra es basa en la següent observació empírica:

Quin és l’element que més condiciona les oportunitats en la vida d’un ésser humà? La seua nacionalitat.

Si naixes suís, tens prou probabilitats de gaudir d’aigua potable, una bona educació i permís per a viatjar al país que t’abellisca. Si naixes etíop, oblida’t.

Vivim en un món que classifica a cada ésser humà en una categoria que l’afectat no tria, que és arbitrària (perquè les fronteres són construccions imaginàries) i que determina, en gran manera, les oportunitats de la seua vida.

Hi ha alguna cosa més contrària a les idees de l’esquerra? Com algú d’esquerres pot sentir-se orgullós de que existisquen aquestes barreres?

Podríeu dir-me que alguns dels arguments anteriors també poden aplicar-se a la família en què naixes. Ningú tria a la seua família i la família és un factor determinant en les oportunitats que tindrà qualsevol persona. No obstant això: 1) Cap nació pot oferir el suport humà i emocional que uns pares poden donar als seus fills i 2) Precisament l’esquerra defèn que les oportunitats d’una persona no haurien d’estar limitades pel nivell econòmic de la família en què naix.

Si la redistribució de la riquesa és un objectiu dels que som d’esquerra, l’existència de fronteres nacionals no resulta una limitació evident? 

Com algú d’esquerres pot ondejar una bandera sense sentir vergonya?

Qualsevol nacionalisme implica necessàriament insolidaritat. Primer nosaltres, i si ens sobra, ja donarem quelcom als altres. “Els espanyols, primer”, “els catalans, primer”, “els nord-americans, primer”. Vos imagineu a algú d’esquerres dient “els fills de tal família, primer”?

El nacionalisme és un dels motius pels quals la pobresa està tan concentrada en alguns llocs del món. Per què la majoria dels etíops són pobres? Perquè són tots uns ximples? Perquè són tots uns ganduls? O perquè van nàixer a Etiòpia?

El nacionalisme estableix que les nostres obligacions amb altres sers humans són molt diferents depenent del lloc on els altres hagen nascut.

Com els arguments econòmics són de difícil justificació moral, els nacionalistes solen amagar-se darrere del romanç de la “excepcionalitat cultural”.

Jo tinc passaport espanyol, però em sent més prop de Galileu Galilei que de Torquemada, m’emociona més la música de Dylan que la de Sara Montiel, em ric més amb Desproges que amb Els Morancos i m’agrada més el rugbi que els bous. Em fascinen Goya, Quevedo i Ramón i Cajal, però no precisament perquè nasqueren en un territori que algú va decidir anomenar Espanya. Com a físic teòric, treballe en una disciplina que ha tingut premis Nobel jueus i àrabs, britànics i alemanys, soviètics i nord-americans. Quina és l’excepcionalitat espanyola de la que he de sentir-me tan orgullós? I la catalana? La paella? El pa amb tomàquet?

Els idiomes també solen ser una justificació habitual dels nacionalistes. Permeteu-me una altra observació empírica: si molta de la gent amb qui compartisc més idees no parla castellà i amb molts dels què parlen castellà, no compartisc quasi res, per què donar-li tanta importància a la meua llengua materna? Jo el que vull és ser capaç de comunicar-me amb les persones que tenen idees interessants.

Potser el més absurd de tot és observar com els nacionalismes manipulen la Història per a justificar les seues idees. Dic absurd perquè, encara que respectaren la Història, no entenc com podrien recolzar en ella les seues raons. Prenguem com exemple el nacionalisme espanyol. Els que defenen la unitat pàtria solen repetir que “Espanya és una de les nacions més antigues d’Europa”. Suposem per al nostre argument que Espanya és, en efecte, la nació més antiga d’Europa.

1) Des de quan l’antiguitat de quelcom justifica la seua legitimitat? Des de quan el fet que alguna cosa haja existit en el passat és raó suficient perquè haja de continuar existint en el futur?

2) L’elecció d’una data d’origen és purament arbitrària. L’any 1000, la major part del que avui és Espanya formava part d’un califat islàmic. Si utilitzes la Història per a justificar la “nació espanyola”, no pots queixar-te de que Al Qaeda lluite per restaurar Al Andalus. Ells han triat una data tan legítima (i arbitrària) com la teua. Si de veritat volem respectar la Història, si tant ens importa la terra dels nostres avantpassats, hauríem de mudar-nos tots a la Vall del Rift. D'aquell racó d’África eixim tots els humans. M’escolta Sr. Mayor Oreja? La pròxima vegada que li pregunten pel seu origen, vull escoltar-li dir: “jo, abans que res, sóc un immigrant africà”.

Si algun de vosaltres és nacionalista espanyol o nacionalista català, vos pregue que em respongueu a aquesta pregunta: en què es diferencia un madrileny d’un barceloní? i d’un parisenc? Ho dic seriosament. Si no trobem una resposta concreta i raonable a aquesta pregunta, quin sentit tenen els nacionalismes?

Nota important per a respondre: no val assenyalar les diferències entre una certa persona de Madrid i tal persona de Barcelona. Els nacionalistes no parlen d’individus. Sempre es refereixen al genèric: “nosaltres, els espanyols”, “nosaltres, els catalans”, “nosaltres, els francesos”.

És evident que alguns nacionalismes han intentat xafar a altres. Pregunteu als que parlaven català o èuscar durant la dictadura franquista. Però llavors, la solució òptima seria lluitar contra totes les banderes en compte d’alimentar més nacionalismes.

Permeteu-me acabar amb una anècdota que em fa ser optimista. Quan alguna vegada he llegit als clàssics grecs, sempre m’he preguntat: com pot ser que aquests genis de les matemàtiques, el teatre i la política, no s'adonaren de l’aberració moral que suposava l’esclavitud? Estic convençut que dins d’uns segles, els éssers humans miraran cap al nostre temps i diran, com pot ser que aquests tipus que van descobrir la mecànica quàntica no s'adonaren de l’aberració moral que suposaven les banderes i nacions?

PD.- Com deia al principi, aquests són els arguments que més em convencen. M’agradaria escoltar els vostres. Si són millors, acceptaré el meu error i canviaré d’opinió.