El FMI i l’atur

Dominique Strauss-Kahn

Diu un acudit que un policia, escorcollant l’escenari d’un delicte, va veure una punta de cigarret. La va agarrar i, després d’observar-la una bona estona, va dir tot seriós: ací han fumat. Això és el que ha fet Dominique Strauss-Kahn, director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), afirmant, després del que està caient des de fa dos anys, que “el mercat laboral està en una situació catastròfica” i que “esta crisi ha deixat un desert d’aturats sense parangó”.

El pitjor de tot és que esta crisi ha sigut possible gràcies a seguir les directrius del FMI. Aquest organisme va ser creat per el control de les finances i les polítiques econòmiques a fi d’evitar crisis com aquesta. Però no van servir ni per evitar-la ni per avisar del que se’ns venia al damunt. Així i tot les mesures que proposa eixa institució són les mateixes de sempre: fiscalitat regressiva on qui més guanya paga menys; sanejar el deute públic a costa de reduir la despesa social; minimitzar el paper de l’Estat per a que el mercat ocupe el seu lloc; tractar com serveis a clients el que són drets fonamentals com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials. No és estrany. El FMI està integrat per 24 directors i, aproximadament, 2360 funcionaris de 143 països que cobren molt (un becari cobra sobre 300€ diaris) i no paguen cap impost.

El paper dels polítics és procurar la màxima felicitat i evitar al màxim el patiment dels ciutadans que li donen el poder. Per tal cosa els governs deurien eliminar el FMI, per falta de coherència, i reconduir la política cap a proporcionar major qualitat de vida a tots els ciutadans. L’economia deu estar al servei dels ciutadans i no al revés. Si el determinisme econòmic, que afavoreix l’acumulació de diners i de poder en unes poques mans, s’imposa a la política, com està passant, voldrà dir que no em aprés res de les experiències passades i estem, doncs, condemnats a entropessar en la mateixa pedra.

L’atur ha sigut el tema principal en totes les reunions del G-8, del G-20 i de tots els G, al menys en les declaracions als mitjans. De cap d’elles ha eixit una sola mesura per frenar-ho. Ben al contrari, les recomanacions han sigut sempre de facilitar l’acomiadament, d’acabar amb la negociació col•lectiva i de reduir el subsidi.

Però tampoc deu estranyar-nos. Si deixem l’economia, les institucions de l’Estat, i la política en mans d’una sola classe social no deguem estranyar-nos de que se’n aprofiten. La lluita de classes existeix. Cada classe exerceix tota la prensió de la que és capaç per beneficiar-se. La classe treballadora ja fa anys que no fa pressió perquè ens han fet creure que les classes no existeixen, que això és cosa del passat. Però la classe que tenim enfront no ha deixat de ser conscient de la lluita, no ha deixat de pressionar, directament o be mitjançant institucions al seu servei com el FMI, i està guanyant per abandó.