dimarts, 15 de juny de 2010

El vestit nou de l'emperador


Fa molts anys hi havia un emperador que es preocupava molt pel vestuari. Un dia va escoltar a dos que parlaven d'una tela delicadíssima que tenia la propietat de ser invisible per als estúpids i incapaços. Els dos guilopos van rebre l'ordre de fer un vestit a l'emperador, i van començar a fer com si feren, però en realitat no hi havia tal vestit. El rei envià un home de confiança per a veure com anava el treball i no veié el vestit per cap lloc però, per por a que el prengueren per incapaç i perdre el treball, va alabar la bellesa i delicadesa d'aquella roba. L'emperador tampoc la veia però els estafadors l'ajudaren a vestir-se amb ella i, per por a admetre que era un imbècil inepte, va eixir amb ella públicament.

La gent del poble també repetia les alabances del vestit per por a que els veïns se'n adonaren que no podien veure'l, fins que un xiquet va dir: “però si va nuet”. Aleshores la gent començà a xiuxiuejar: “va nuet, l'emperador va nuet” i el rumor va anar augmentant fins que la multitud va cridar que l'emperador anava nuet. L'emperador ho va escoltar i se'n adonà que tenien raó, però s'ho va engolir i va continuar pensant “que cal anar fins el final”, mentre els ajudants van seguir sostenint la cua inexistent.

No fa gens de temps, hi havia un quasi-emperador d'una comunitat autònoma que vivia per ofrenar noves glòries a Espanya, que va escoltar que un home, amb un gran bigot, li deia a un altre que podia tindre els vestits que volguera, de la millor tela del món i debades. Només havia de fer algunes adjudicacions a certes empreses, però la tela tenia la propietat de que si es feia públic se li veuria el cul. El quasi-emperador va encarregar els vestits de la millor tela del món, mentre els seus subordinats adjudicaven contractes públics a dit, sempre beneficiant les empreses que deia l'home del bigot. Per que no es fera públic anava el sastre a sa casa a prendre mides i fer les proves.

Els homes de confiança alabaven la figura tan elegant que li feia aquella roba. Però un bon dia es va fer públic. Van començar els xiuxiuejos entre la gent del poble que deia: al quasi-emperador se li veu el cul. La veu va anar correguent entre la gent, que anava pujant el to del rumor, fins que va ser un clam de tot el poble ¡¡el quasi-emperador s'ha quedat amb el cul a l'aire!!. Ell sabia que era cert però es va engolir la vergonya i va pensar “cal aguantar fins el final”, i va continuar més altiu que abans, amb un somriure etern. Mentre els seus subordinats seguien alabant la figura tan elegant que li feia el vestit intentant que el poble deixara de mirar-li el cul.

La “moraleja” del conte d'Andersen és la por de les persones que ens porta a negar o no voler veure el que és evident. Per què molta gent diga alguna cosa concreta no vol dir que siga veritat. Cal mirar les coses sense prejudicis i per u mateix per a veure la realitat de les coses. Esperem que el conte del quasi-emperador no tinga cap “moraleja” sinó que tinga una sentència com cal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...