La vaga

La classe obrera és poderosa per ser la més nombrosa i per raure en les seues mans la producció. Els treballadors treballen la terra, fabriquen objectes, construeixen cases, transporten els productes i consumeixen. Tot funciona com una gran màquina ben engreixada. Però si els treballadors deixen de treballar la gran màquina productiva amenaça amb detindres.

Un treballador no és ningú. Necessita de l’acció col•lectiva per a fer-se sentir i la vaga és el millor, i de vegades l’únic, mitjà per a recordar als poderosos que els vertaders amos són els treballadors. La vaga fomenta la solidaritat de classe i dona confiança als treballadors en la defensa dels seus interessos. Ensenya com l’aparell de l’estat s’utilitza per a defensar els patrons i contra els treballadors. També ensenya com les lleis afavoreixen els rics i ningunegen els explotats. Per tot això, després de molts anys de lluita i de molts morts, la vaga és un dret fonamental.

Aquestes coses tan bàsiques han desaparegut del ideari dels treballadors actuals. El pensament únic neoliberal, difós des de l’escola i constantment pels mitjans de comunicació i persuasió, ens ha fet creure que el millor és l’individualisme, que cadascú mire per la seua butxaca; que tots som ciutadans iguals amb els mateixos drets i obligacions; que això de les classes socials és una bovada passada de moda. Però el que està clar és que si els treballadors no actuen junts se’ls mengen pels garrons; que la hisenda dels estats s’alimenta dels impostos dels treballadors i els rics cotitzen menys cada vegada; que la justícia no actua a cegues perquè veu per l’ull dret; que la distància entre classes socials, en compte d’acurtar-se, augmenta.

La vaga del metro de Madrid s’ha radicalitzat perquè la Comunitat de Madrid ha fet paper mullat del conveni signat l’any passat i pretén reduir un 5% els salaris. On està la llei que permet incomplir impunement un conveni col•lectiu? Amb els funcionaris també s’ha fet injustament però els treballadors del Metro ni tan sols són funcionaris. Han de ser els treballadors ostatges dels empresaris? On està la justícia?

Una vaga és un pols entre els treballadors i els empresaris i uns serveis mínims abusius lleven totalment l’eficàcia a la vaga. Tot continua funcionant i els treballadors que paren deixen de cobrar. Per als empresaris perfecte, molts d’ells fins i tot les provoquen perquè guanyen diners. Els serveis mínims deurien ser només per a serveis essencials: policia, bombers, sanitaris i poc més. Una vaga és per que es note, per que moleste, i els treballadors, tots els treballadors, tenim l’obligació de recolzar les vagues amb la nostra solidaritat, encara que ens afecte. Avui són altres, però demà pots ser tu qui necessite d’eixa solidaritat.

Cal recuperar el sentiment de classe treballadora perquè l’ofensiva liberal és molt forta i amenaça amb arramblar amb el que el moviment obrer ha conquerit els últims cent anys. De l’èxit de vagues com aquesta del Metro de Madrid dependrà el futur nostre i dels nostres fills. No és ninguna bovada.