Eixida social o preparem la pròxima crisi?

Banc Central Europeu, Frankfurt
Foto Wikipedia

La crisi que qüestiona el sistema capitalista, i la elecció d'Obama en EE.UU, han posat nerviosos als “capitostes” del capital. Veus de pes havien dit que el sistema necessitava un canvi profund. Calia reformar el capitalisme, fent-ho més social, amb més controls estatals per al capital que havia provocat la crisi. El capital ha tornat, després d'uns primers moments de dubte, ha treure múscul i a emportar-se per davant a qui gose fer-li front. Calia, doncs, desqualificar i sotmetre a qui intentava fer alguna cosa diferent a l'ortodòxia liberal.

Per això l'atac als plantejaments socialistes, per això la desmesurada agressivitat als governs grec, per denunciar la corrupció del govern conservador anterior, i espanyol, per resistir-se a desregular més el mercat de treball i retallar els drets socials. Finalment ho han aconseguit. Tota la Unió Europea ha mamprès mesures de retall o fre als salaris dels funcionaris, retallades a les pensions i, el pròxim, pèrdua de drets laborals per abaratir la ma d'obra i reducció del deute públic a costa de l'estat de benestar.

Si la socialdemocràcia admet sense resistència les mesures liberals, admet que el liberalisme te raó en l'aplicació de la seua doctrina, i no és així pals interessos de les classes treballadores. Admetre les mesures del FMI i del BCE suposa renunciar als avanços socials aconseguits per la lluita de classes, especialment, des del fi de la Segona Guerra Mundial. Les classes populars, treballadors, autònoms, xicotets empresaris, etc. tardaran en eixir del forat perquè la preferència no és acabar amb l'atur ni, tan sols, reactivar l'economia. La preferència es la llibertat del capital financer per a fer negoci especulatiu.

Però açò no es pot entendre sense tindre en compte les classes socials i la lluita de classes, els interessos enfrontats i quins interessos defèn cadascú. El liberalisme ha aconseguit , a través del control dels mitjans de comunicació, fer-nos pensar que tots som ciutadans iguals, amb la qual cosa s'ha perdut el sentit de pertinència a la classe social. Les classes altes ho tenen clar i defenen el que consideren seu, però les classes populars han perdut la referència de la política d'esquerres en defensa dels seus valors de classe.

La solució democràtica d'esquerres, sense ser revolucionaria, deu passar pel control de les finances, la contribució via impostos de les rendes altes, l'augment de les rendes del treball per a estimular la demanda interna i el creixement de l'estat de benestar per crear llocs de treball, estimular la demanda i redistribuir la riquesa. Vicenç Navarro ho explica molt be a l'article “El problema de la eurozona no está en la periferia sino en el centro”