El socioliberalisme a Espanya

Transcric ací una part de l'article de Vicenç Navarro, sobre la crisi de la socialdemocràcia a Europa, on raona la pèrdua de recolzament popular de la socialdemocràcia per haver substituït el seu ideari d'establiment de l'estat del benestar, increment de les rendes del treball i regulació i control del crèdit, pel socioliberalisme, amb l'excusa de la globalització. És un fenomen mundial que l'autor explica molt be. Ací només transcric l'evolució espanyola.

EL CAS DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA ESPANYOLA

La socialdemocràcia espanyola va seguir polítiques de clara tradició socialdemòcrata en el període 1982-1993, facilitades per la pressió popular i pels partits a la seua esquerra. L’agitació social a finals de la dècada dels anys vuitanta va jugar també un paper clau en l’expansió de la despesa pública social per habitant, corregint en part, l’enorme dèficit de la despesa pública social entre Espanya i la mitjana de la UE-15. Espanya havia sigut, en 1982, quan va començar el període socialdemòcrata, el país amb un estat del benestar menys desenvolupat de la UE.

Ara bé, en 1993 (quan el dèficit de la despesa pública social havia sigut reduïda a la meitat) va haver-hi un canvi polític molt important, amb conseqüències en les polítiques públiques, tant econòmiques com socials. El PSOE va perdre la majoria en Les Corts i s’alià amb la dreta catalana, CIU, desenvolupant polítiques neoliberals (que va suposar un espectacular descens de la despesa pública social per habitant), polítiques que van ser continuades pel govern d'Aznar fins a 2004.

L’aliança del PSOE amb CIU va inaugurar una estratègia que incloïa la marginació de les esquerres, tant dins del PSOE com fora, la qual cosa va crear una reacció entre les seues bases, de protesta en contra de la direcció, que va portar a l’elecció del candidat a la Presidència per part del PSOE, de Josep Borrell, que era de clara orientació keynesiana i que va crear enormes resistències tant dins com fora de l’aparell del partit. Tal resistència va portar a la seua dimissió i substitució i més tard a la derrota del PSOE, configurant-se posteriorment tres sensibilitats distintes dins del PSOE. Una, la de l’aparell de partit, que va recolzar el candidat conservador, José Bono; una altra de sensibilitat keynesiana liderada per Matilde Fernández; i una altra, que en teoria era la de compromís, per José Luis Rodríguez Zapatero, i que va guanyar a causa del suport de l’esquerra. José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar i, amb l’excepció de Cristina Narbona, va excloure completament a l’esquerra del seu govern, nomenant a Solbes (que havia iniciat les polítiques neoliberals en 1993 i havia sigut el guardià de l’ortodòxia liberal en la Comissió Europea) i a un equip ultraliberal dirigit per David Taguas (procedent de la Banca i que havia proposat, abans d’integrar-se en La Moncloa, la total privatització de la Seguretat Social, tal com havia fet el General Pinochet a Xile) (veure “La Seguretat Social és viable. Rèplica a David Taguas” al meu blog www.vnavarro.org 24.02.10), com a director del seu equip econòmic. Aquests nomenaments tenien com a objectiu tranquil·litzar la Banca (que és el poder fàctic més important a Espanya), nomenant com a governador del Banc d’Espanya a un altre ultraliberal, Miguel Fernández Ordóñez.

La dimensió socialdemòcrata del PSOE va aparéixer clarament en les àrees socials, que van estar limitades, no obstant això, en les seues iniciatives (algunes purament socialdemòcrates, com la Llei de Dependència) per una austeritat de la despesa pública. El Sr. Solbes havia manifestat que la política durant el període 2004-2008 de la qual ell estava més orgullós va ser la de no haver augmentat la despesa pública, pensat i fet en el país de la UE que té una despesa pública (incloent la social) més baixa de la UE-15. La seua aliança en 2004 amb partits a la seua esquerra, IU-ICV-EA, ERC i BNG, va forçar, no obstant això, una major sensibilitat social, que es va traduir en una reducció de l’enorme dèficit de despesa pública social que Espanya té amb la UE-15.

En el seu segon mandat, iniciat en 2008, el govern Zapatero va virar a la dreta, buscant el suport de la dreta nacionalista catalana, sempre afí a l’equip econòmic del govern, que va continuar sent neoliberal. Tal equip ha desenvolupat una resposta a la crisi actual que redueix substancialment els drets laborals i socials en el país, causa d’una protesta que ha portat a la convocatòria d’una vaga general. De continuar aquestes polítiques, la socialdemocràcia espanyola patirà un declivi electoral profund, tal com ha ocorregut a la majoria de partits socioliberals en la UE

Per anar a l'article cliqueu ACÍ