Estem arribant a una situació esperpèntica en tot el planeta Terra i la realitat comença a ser dura, per dir-ho d’alguna manera. No per això hem de tindre sentiment de derrota perquè futur, i torne a dir-ho, hi ha molt. Estònia rehabilita als responsables de la mort de milers de jueus, demòcrates, homosexuals, comunistes..., Lituània ha convertit en tabú l’holocaust y Budapest pensa en la gran Hongria.... Ací gent corrompuda es declarada no culpable per un tribunal popular. Al mateix temps jutges com Baltasar Garzón, que han intentat perseguir els assassinats de la dictadura feixista que l’estat espanyol va sofrir al llarg de quaranta anys, estan sent jutjats i ja veurem que passa.
Per altra banda el FMI, els mercats i tota una colla d’envejosos està provocant la desesperació i humiliació de milions de persones. El proletariat i els paries creixen a un ritme de vertigen i la classe mitjana està convertint-se en una espècie a protegir.
Estic convençut de que totes aquestes contradiccions, en el nostre país, Europa i la resta del món, provocarà un gran canvi que transformarà radicalment aquest sistema i el farà desaparèixer. Aquesta és l’esperança que m’ajuda a alçar-me cada matinada, la que em dóna força per a continuar endavant. A partir d’eixe moment el capitalisme deixarà de controlar les nostres vides, serem lliures, l’explotació de l’home i la dona seran considerats delictes, la vida es respectarà en totes les seues formes i no saquejarem la Terra. Tot depén de nosaltres i si ho volem així.
Per altra banda hi ha aspectes que tampoc ens permeten escollir entre moltes solucions. La crisi ecològica que el capitalisme està provocant i alimentant ens està duent a un forat del que no podrem eixir. Una raó més per a buscar eixe canvi vital per a la nostra espècie, perquè moltes altres ja no podran viatjar mai més amb nosaltres.
Si volem com espècie gaudir del futur cal que fem alguna cosa més i ací està la gran pregunta: què fer? Jo no tinc la resposta, però sé quines són les armes que hem d’utilitzar: la cultura, el pensament, la imaginació... com veieu coses de poc de pes. La resposta la deurem construir entre tots. Però una cosa es certa deurem de prendre el poder per a construir un món nou. Ací és on possiblement hi haurà més conflicte, perquè, clar està, les classes benestants no voldran donar cap pas enrere i no voldran perdre el control que fins ara mantenen de la Terra i de tots nosaltres
Sé que molts de vosaltres direu que bonic, també se que hi han tòpics en el que acabe de dir, però el que si que és impossible és continuar vivint com estem vivint. Per això no hem de tindre por en dubtar d’allò que constantment ens estan afirmant, hem de discutir-ho tot des del respecte, imaginar un nou món, una nova societat. La tasca a fer és meravellosa, penseu que estem parlant de construir entre tots una altra realitat.
El camí pot ser ja haja començat.
"Quan advertisca que per a produir necessita obtindre autorització dels que no produïxen res; quan comprove que els diners flueixen cap als que trafiquen no béns, sinó favors; quan perceba que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel treball, i que les lleis no ho protegixen contra ells sinó, al contrari, són ells els que estan protegits contra vosté; quan repare que la corrupció és recompensada i l'honradesa es convertix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seua societat està condemnada." Ayn Rand (1950)
El Poeta Dissident Mentre el temps corre de pressa.
Quan la ment es queda buida
la por m’acorrala l’ànima
i el cos sense cap inèrcia
cau entre boirines de seda,
totes blanques si tu vols,
però entre boires de seda.
Quan la ment s’ompli i batega
al mateix ritme que el cor
naix l’altra sensació
on tot és pura existència.
El cap em bull, estic viu,
per això note el dolor
que provoca l’existència.
Sent com la teua presència
assetja i venç la tristesa
que tot cos humà genera.
Estem vius, i això és prou,
Tota la resta és superflu
i la vanitat s’ho menja
mentre el temps corre de pressa.
La pluja cau i tot s’altera
menys la nostra consciència
que creix entre la fermesa
de la gent que cau i s’aixeca.
El fred a tots paralitza
menys la nostra resistència
que bull entre la revolta,
la bellesa de la vida
i l’amor que ens acompanya
de la muller estimada.
El futur corre de pressa
mentre bloqueja la gent
entre passat i present.
Però la vida mai es para,
continua, esclata i creix,
mentre el fort vent ens arrastra
entre la desesperança
de la gent que cau i s’aixeca.
Futur, quant de futur jove
ens espenta, ens projecta.
No s’ha mort res, tan sol mor
la desgana i la mentida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada