dimecres, 18 de gener de 2012

Els nous empestats

"Mentre a mi no em toque" és una de les frases que cada vegada més s’escolta entre els llavis de molta gent, però no saben que ja els ha tocat. La desgana de la nomenada oposició que tan sol pensa en l’alternança i l’actitud neoliberal dels peperos faran la resta, sempre que el poble no diga prou. 

Estem davant de la catàstrofe perfecta, del naufragi del sistema. Els pactes entre uns i altres, l’alternança, la corrupció han dut al País valencià la fallida. Ja s’han acabat les polítiques dels camps de golf, dels aeroports, de les construccions supèrflues, si bé continuen nomenant-se un exercit d’assessors i personal de confiança que tenen una única missió: aplaudir i riure les gràcies dels seus superiors. Mentre una elit desbocada i perduda entre la farlopa ens està posant els collons per corbata. Obeint la veu dels seus amos, els mercats, ens estan imposant més i més sacrificis, tirant gent al carrer ací i allà, ahir un grapat d’investigadors, demà si tot ix bé un bon grapat de funcionaris interins. 

El sistema capitalista, de la mà dels seus executors, està traient la seva imatge més salvatge que cada vegada està més prop d’una actitud nacionalsocialista. La nova feristela a perseguir, acorralar i eliminar som els funcionaris interins. Amb el decret del 5 de gener de 2012 primer ens reduiran l’horari de treball fins a 25 hores setmanals, que deurem fer de dilluns a divendres i de 9 a 14 hores. Això ens suposarà una reducció del 40% del nostre sou des de l’un de març del 2012 fins al 31 de desembre de 2013. Però la punyalada no acaba ací, l’estratègia feixista ha calculat que si ens mantenen en aquestes condicions tan sols 6 mesos després ens acomiadaran per quatre euros i tindrem un atur de merda. D’aquesta manera la colla de pocavergonya que ha provocat aquesta situació compleix uns dels objectius, estalviar diners per a poder pagar el balafiament que ells han provocat, raonament que és totalment fals. Mentre els seus amics continuaran defraudant a hisenda i ells en cap moment perseguiran la corrupció que, al cap i a la fi, és el mitjà que més beneficis els genera. 

Nosaltres no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, entre altres coses perquè els distints governs en el poder ja s’han encarregat que el nostre sou haja sigut sempre un sou de merda,  igual que el sou de la majoria del treballadors d’aquest país. Molts de nosaltres ens hem passat la vida estudiant, adquirint formació, investigant. És clar que aquesta estratègia no era la correcta, haguérem hagut de dedicar-nos a la política professional i convertir-nos en la veu i el braç executor dels mercats. Aquesta actitud es paga molt bé i si no mireu la quantitat de polítics que una vegada han deixat la primera línea passen a ser assessors dels que ens estan portant a la merda, els mercats.

Però hi ha gent que encara creiem en la dignitat i en la justícia social i que estem disposats a lluitar fins que aquestes hienes tornen al seu habitat natural. No hàgem de caure en una actitud de derrota perquè hi ha molt de futur i eixe futur passa per la derrota de tots aquests pocavergonya. I no vos oblideu, avui vénen a per mi, demà aniran a per vosaltres, i jo i vosaltres som el mateix classe treballadora explotada, humiliada, xafada, putejada.... l’enemic no està entre nosaltres, són ells i tots els coneixem.     

Sé que pense i pensament sóc.

Em busque entre tots vosaltres
i em reconcilie amb l’altre
que també està de mi dintre.
És per això que llunyà em trobo
de mi mateix en un món
que em fa distint i no ho sóc.
Sé que pense i pensament
sóc, així com sóc la terra
que també és jo, tots i l’altre,
per això no conec límit.

Tan sol el cos ser podria
el meu penós captiveri,
però si jo sóc tu i l’altre,
ni això és cert en pensament,
ni en el pensament on sóc,
que observe tot conscient
i romp la falsa distància
que separa la mirada
d’allò que també és mirat.
Tot és tot, difícil límit.

Lliure de tots els meus límits
veig la mort talment incerta
davant de tota la vida,
que diluïda també
es perd entre l’angunia
de l’existència nua.
Si deixe ser el que sóc
el meu espai no es perdrà en temps,
ni el temps esborrarà l’altre
que dintre del cos està.

Traït pel temps sóc espai
infinit, sense cap límit,
dispers per tota la terra,
entre tot el pensament,
sóc tot i també sóc res.
Sóc part de la teva vida
que m’és negada per altres 
fills de dona que són res
i dels quals un gran abisme
ens separa, ens aparta.

Sigues tu i agafa’t al ser
que dintre del cor està.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...