dilluns, 16 de gener de 2012

Amnèsia

La dictadura franquista va desenvolupar una doble política: la de la memòria i la del memoricidi. “Los caidos en la Cruzada”, tant els morts en les batalles com els assassinats per la violència revolucionaria, van ocupar espais públics i es van fer omnipresents tant com invisibles es feien les altres víctimes. La nova Espanya sorgia de la santa croada i de la generositat dels seus màrtirs. Per això els seus cadàvers van ser exhumats i, després, inhumats en cerimònies públiques de masses. Totes les seues morts van ser investigades, jutjades i arreplegades en el enorme fondo documental conegut com “Causa General”. Els seus noms van ser inscrits a les façanes de les esglésies i molts d'ells van donar nom a carrers de pobles i ciutats.

Mentre, els milers de milicians i soldats del bàndol republicà caiguts al camp de batalla, els aproximadament 150.000 afusellats, els 350.000 internats a camps de concentració, els 300.000 detinguts en les presons de postguerra i els 200.000 presos esclavitzats, romandrien en la invisibilitat dels vençuts. Eren el que George Orwell denominava “no gent”.

A la mort del dictador una transició inmodélica va establir que la legitimitat democràtica no provindria de l’antifeixisme, com en altres països europeus, ni de l’anterior experiència democràtica republicana, sinó de la superació del passat, de la celebrada "reconciliación nacional". El resultat de tot això va ser l’absència de política alguna de recuperació de la memòria dels vençuts durant el procés de democratització.

Una conseqüència lògica de la desmemòria imposada és que, al nostre sistema democràtic, la justícia continue controlada per elements addictes a l'antic règim franquista, com va denunciar el ex fiscal Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo quan va afirmar que “la Sala Segunda del Tribunal Supremo constituye un instrumento de la actual expresión del fascismo espanyol”. Una justícia que seurà al jutge Garzón al banc dels acusats per intentar investigar el genocidi franquista i per investigar i desmantellar xarxes de corrupció com la Gürtel. Una justícia que persegueix als demòcrates i vetlla per la impunitat permanent dels responsables dels horrors del passat totalitari.

No ha d'estranyar-nos doncs que qui va dir allò de “la calle es mia” o “...la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido...”, un ex ministre de propaganda de la dictadura més cruenta d'Europa i ex ministre de Governació del règim franquista, responsable de la més dura repressió de l’expressió ciutadana i de l'assassinat a mans de la policia de cinc obrers en Vitòria, siga acomiadat com un dels pares de la democràcia espanyola.

Coses de l'amnèsia històrica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...