El guió que estem veient en la crisi de la que no estem eixint pareix una repetició d’altres temps. Mentre que part de la ciutadania reflexiona i presenta propostes per a eixir tots de forma col·lectiva, amb dignitat i salvar el que queda del denominat estat de benestar, hi ha una minoria molt reduïda que continua veient el món pel seu forat que, a més a més, és molt estret, la resta no sap o no contesta.
Si a hores d’ara, no ens hem adonat de la realitat que ens rodeja, cal llegir un poc més i, és clar, veure menys la televisió. De totes maneres tard o prompte sofriràs les conseqüències. Ja hi ha gent que està aturada, sense subsidi, sense casa, a altres els han reduït el sou, els han congelat les pensions, no tindran ni metge ni mestre tot l’any i així fins a l’infinit. Està passant el que ja ha passat moltes altres vegades, el sistema en el que vivim es permet marginar un nombre cada vegada més gran de població, tot pareix indicar que molts no fem falta per a que el sistema funcione, a Amèrica Llatina ens anomenen d’usar i tirar, com si fórem puntes de cigarreta. Un gran exercit de proletaris comença a rodar per aquest món.
Al segle XIX Paul Lafargue al llibre que porta per títol “El dret a la peresa” deia: La moral capitalista, llastimosa paròdia de la moral cristiana, anatemitza la carn del treballador, el seu ideal és reduir el productor al mínim de les necessitats, suprimir els seus plaers i les seues passions i condemnar-ho al rol de màquina que produeix treball sense treva ni pietat. I més avant diu: Treballeu, treballeu, proletaris, per augmentar la riquesa social i les vostres misèries individuals; treballeu, treballeu, per a que, tornant-vos més pobres, tingueu més raons per treballar i ser miserables. Tal és la llei inexorable de la producció capitalista..... La passió cega, perversa i homicida del treball transforma la màquina alliberadora en un instrument de servitud dels homes lliures: la seva productivitat els empobreix... el gran problema de la producció capitalista ja no és encontrar productors i duplicar les seves forces, sinó descobrir consumidors, excitar el seu apetit i crear-los necessitats artificials... ací està la gran experiència d’alguns capitalistes intel·ligents, que demostren irrefutablement que, per a potenciar la productivitat humana, és necessari reduir les hores de treball i multiplicar els dies de pago i els festius..... A fi d’encontrar treball per tots els improductius de la societat actual, a fi de deixar la maquinaria industrial desenvolupar-se indefinidament, la classe obrera deurà, com la burgesia, violentar els seus gusts ascètics i desenvolupar indefinidament les seves capacitats de consum... un ciutadà que entrega el seu treball per diners es degrada a la categoria dels esclaus, comet un crim que mereix anys de presó... Però els moralistes i els economistes del capitalisme, no preconitzen el treball assalariat, l’esclavitud moderna? I a quins homes l’esclavitud capitalista proporciona oci?
Quan llegim textos com aquests ens adonem, una vegada més, de la força que té eixe capitalisme que ens ha dut a aquest esclavisme assalariat en el que comença a diluir-se el sentiment de classe, situació que permet que des de les classes més benestants és reclame, sense caure’ls la cara de vergonya, més sacrifici a les classes subalternes. Al cap i a la fi el capitalisme té una sola moral fer-se ric el més aviat possible, perquè de l’origen de les fortunes no se’n parla.
En el mateix llibre hi ha una nota molt aclaridora del capitalisme del segle XIX, que arreplega una de les intervencions realitzades al I congrés de Beneficència celebrat a Brussel·les en 1857. Un dels més rics manufacturers deia amb l’aprovació dels membres del congrés i la satisfacció d’un deure complert: Nosaltres hem introduït alguns mitjans de distracció per als xiquets. Els ensenyem a cantar durant el treball, i a contar igualment treballant; açò els distrau i els permet suportar amb valor eixes dotze hores de treball que deuen emprar per aconseguir els seus mitjans de subsistència. Al segle XXI el sistema capitalista no ha eliminat el treball dels xiquets al llarg del món i tot pareix indicar que per als més majors el futur és treballar més hores i guanyar menys, impressionat si tenim en compte que estem en una societat de consum, estem o no d’acord amb ella. Aquest poema és per als xiquets i xiquetes que els han robat la infantesa.
Ja no jugues al carrer
Quan jugues però no jugues
la Terra tremola d’ira
perquè no sent la cridòria
dels teus peuets talment nuets.
Tota la teva infantesa
s’afona a cops de martell
i encara no saps perquè.
Ja no jugues al carrer,
tampoc et rius a l’escola,
ni corres amb els xiquets.
L’escuma fràgil del cos
s’esvaeix sense remei,
com el cant del pardalet
que ha perdut la seva mare
i és menjat pel xoriguer.
Sol, el món és un infern
que comença cada dia
rodejat de no saps que.
Tu t’aferres a la vida,
l’única cosa que tens.
A poqueta nit somies,
entres en un paradís
on els xiquets són visibles,
juguen, mengen, també riuen,
aprenen, són estimats
i estimen. També imaginen
un altre món ple de màgia,
on compten contes cavalls
que volen entre els núvols
que també parlen i ballen.
Fuges de realitats
perverses que t’humilien,
que embruten tot el que fem.
Tu busques un altre món
que s’allunye de cobdícies,
de males raons i fets.
Encara creus que a la Terra
tos és possible, molt bell.
Fins i tot la teva infància
plena de grans sentiments.
Ninguna rosa rebenta
si abans no ha sigut poncell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada