Existeix lluita de classes?

Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLICO, 22 de setembre de 2011

Això s'anomena lluita de classes

L’article analitza les declaracions que el senyor Warren Buffet, una de les persones més riques dels Estats Units, ha fet en un article a The New York Times, i la seva rellevància a Espanya. Les rendes del treball han estat descendint a costa de l’augment de les rendes del capital en ambdós costats de l’Atlàntic, i el senyor Warren Buffet explica perquè. Les polítiques fiscals que s’han anat desenvolupant en ambdós costats de l’Atlàntic han contribuït a aquesta situació.

Warren Bufet és un dels rics més superrics d’EUA i del món. Es caracteritza per ser intel·ligent, per conèixer molt bé la realitat que el rodeja i per parlar molt clar, sovint en contra de la classe social a què pertany. És, com The Wall Street Journal el defineix, un “traïdor a la seua classe”. Entre les seues declaracions, la més citada pels no rics és aquella en què va indicar que, en contra d’aquells que creuen que ja no hi ha classes socials als EUA (i que, per tant, assumeixen que el concepte de lluita de classes és antiquat i irrellevant), la realitat que ell coneix és que sí que hi ha classes socials i que també hi ha una lluita entre elles en la que la seua classe –els superrics– guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, que aconsegueix les seues rendes a partir del treball en lloc del capital.

Tal senyor va escriure recentment un article en The New York Times, Stop Coddling the Super-Rich (Prou de mimar als superrics, 15-08-11), en el que explicava els imposts que ell paga comparant-los amb els que paguen els empleats de la seua companyia (ell és un inversor financer). Assenyala que va pagar enguany en imposts 6.938.744 dòlars, la qual cosa, assenyala, és una xifra més que respectable. Però tal quantitat és menys del 17% dels seus ingressos anuals, un percentatge molt menor que el dels seus empleats, el percentatge del qual varia des del 33% al 41%, amb una mitjana dels empleats del seu despatx d’un 36 %. Considera, amb raó, que això no és just. I subratlla que els superrics no estan contribuint al sacrifici general que el Govern federal d’EUA està demanant de tots els ciutadans per a eixir de la crisi. A cap dels superrics se li ha demanat fins recentment que faça cap sacrifici, i això a pesar que –tal com assenyala Bufet– la crisi els ha anat molt bé als superrics.

I com pot ser que paguen molt menys en imposts que la classe treballadora i que les classes mitjanes? Bufet ho diu clarament. La majoria de la seua renda deriva dels beneficis que aconsegueix de les seues inversions (la majoria inversions financeres). És a dir, és diners del que abans s'anomenava el capital financer. Subratlla Bufet que els imposts sobre les rendes del capital (com l’Impost de Societats) graven molt menys que les rendes del treball, la qual cosa li pareix una profunda injustícia. Segons ell, totes les rendes, tant les derivades del capital com les derivades del treball, haurien de gravar-se per igual, sense privilegis (com ocorre ara) a les rendes del capital, que es graven molt menys. En realitat, no sols graven menys, sinó que inclús han anat descendint més i més, amb l’argument que disminuir tals imposts al capital facilita la creació de llocs de treball. La saviesa convencional en el coneixement econòmic –que, en general, està esbiaixat a favor de les rendes del capital– promou polítiques que afavoreixen aquestes últimes a costa de les rendes del treball, argumentant que és necessari incentivar-les per a aconseguir més inversió i més ocupació. Però, com Bufet assenyala en l’article en The New York Times, els ingressos derivats del capital han crescut astronòmicament per als superrics, al mateix temps que els imposts sobre tals rendes han anat disminuint i, no obstant això, la creació de llocs de treball als EUA ha sigut menor que abans (de 1950 a 1980) quan les rendes del capital es gravaven molt més que ara.

En realitat, les polítiques fiscals que defineixen qui paga imposts i en quina quantitat no vénen definides per factors econòmics, sinó per factors polítics, la qual cosa vol dir pel poder i influència que distints col·lectius de persones tenen en les nostres societats sobre les institucions polítiques (i mediàtiques). I d’aquests col·lectius, els rics i superrics (el que solia anomenar-se la classe capitalista o burgesa, termes avui abandonats per considerar-se’ls antiquats) són els més influents. El fet de que no es parle de classes socials i lluita de classes a Espanya es deu precisament al seu enorme poder sobre les institucions polítiques i mediàtiques. Com a conseqüència, la versió convencional de l’estructura social dels nostres països afirma que les classes socials bàsicament han desaparegut, ja que la majoria de ciutadans pertany a la classe mitjana, acceptant que per damunt estan els rics –la classe alta– i per davall els pobres –la classe baixa–. D’altra banda, parlar de classe capitalista o burgesia, xicoteta burgesia, classe mitjana i classe treballadora (la majoria de la població) es considera ser molt antiquat. Les ciències socials, no obstant això, són ciències. I la classe social és una categoria científica. I en ciència no ha de confondre’s antic amb antiquat. La llei de la gravetat és molt antiga, però no és antiquada. Si ho dubta, bote d’un quart pis i ho veurà. I açò és el que està ocorrent a gran part de les esquerres governants. Estan botant del quart pis i estan caient en picat.

La famosa dita del president Zapatero de que “baixar imposts és d’esquerres”, continuant unes polítiques iniciades a Espanya pel Partit Popular, ha afavorit enormement a la classe capitalista (és a dir, aquell col·lectiu que deriva les seues rendes del capital), que com bé diu Bufet, existeix. I les dades de l’Agència Tributària espanyola així ho documenten. Mentre que els ingressos a l’Estat derivats de la tributació de les rendes del treball han anat augmentant des de 2006 (passant de representar 430.428 milions d’euros en 2006 a 494.431 milions d’euros en 2010), els derivats del capital han descendit considerablement, passant de 75.027 milions d’euros a 53.455 milions d’euros, i això en gran part, com a conseqüència de les baixades d’imposts, sobretot a les rendes superiors i de l’Impost de Societats. On està la versió espanyola de Bufet?