La setmana passada, i els promet que va ser sense voler, em vaig convertir en despesa pública. La qual cosa avui equival a dir que eres un perill públic. Vaig entrar en un hospital per a un assumpte menor i vaig acabar recorrent unes quantes plantes durant una setmana. Em vaig convertir en despesa pública desencadenada, un arrap en els pressuposts, diverses mil·lèsimes més de dèficit.
No em van donar la factura “en l’ombra” eixa que ja reparteixen en alguns llocs, però si m’hagueren tret el compte seria abundosa, perquè va ser una setmana de barra lliure, atenció mèdica a tot drap, entre proves diagnòstiques (amb ixes màquines caríssimes), estada (a pensió completa, imagine'ns), tractaments i tants treballadors pendents de mi (i damunt eren molt atents, inclús afectuosos, en compte de limitar-se a complir amb el mínim, que el temps és or). Tombat en el llit, imaginava que em col·locaven sobre el capçal un comptador digital que sumara euros a mesura que passaven les hores.
I en açò que, mentre estic ingressat, sent que Esperanza Aguirre inaugura a Torrejón un hospital 100% privat (“de titularitat pública”; quin consol quan fins al personal metge està en mans d’una empresa). I mentre recorre les instal·lacions, Aguirre veu en cada habitació un joc de llençols per al llit de l’acompanyant, i exclama eufòrica: “Això és el que vull. Que en les públiques la gent estiga igual que en les clíniques privades.”
Em vaig contindre la carcallada no fóra a ser que se’m soltaren els punts i acabara generant més despesa. Encara que en realitat és per a plorar. Aguirre vol (i ho està fent ja en els nous centres) que els pacients estiguem en mans d’empreses la prioritat dels quals, per molta propaganda corporativa que facen, mai serà la nostra salut sinó guanyar diners. Que estiguem a cura de metges sotmesos a pressions laborals, com ja ocorre en alguns centres. Que ens curem en hospitals on la factura no quede en l’ombra, sinó en la taula d’un comptable preocupat per gastar menys per a guanyar més.
Jo ho tinc clar: el treball impressionant del personal sanitari (i aprofite per a donar les gràcies de cor a tots els de Vascular, Cardiologia y UCI Coronaria del Ramón i Cajal), que manté el tipus entre pressions i retalls, fa que veja el desig d’Aguirre com una amenaça, i les tisorades presents i futures com una declaració de guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada