divendres, 30 de setembre de 2011

Adam Smith tenia raó... i Marx també.


Adam Smith tenia raó quan afirmava que "No és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos".  El capitalisme funciona perquè els individus busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany, aconsegueixen  genererar riquesa. Eixos interessos individuals són la mà invisible que mou l’economia capitalista. Queden cada vegada més allunyades de la realitat les teories dels conspiranoics que en lloc de la mà invisible del mercat veuen la mà negra de qui controla el món. No hi ha cap mà negra capaç d’ocupar-se d’aquest control. El sistema funciona perquè cadascú de nosaltres el fem funcionar.

També Marx tenia raó quan afirmava que la riquesa era el producte del treball i que el burgés expropia part del treball al treballador en benefici propi. O quan afirmava que la ideologia dominant en una societat és producte del mode de producció, és a dir, que la praxi determina la teoria. S’ha invertit molt en desacreditar les teories marxistes, i en convenç-se’ns de que així ha sigut sempre i sempre serà, però hom sap que la riquesa surt de les costelles dels treballadors i van a parar a les butxaques dels capitalistes, i que no és just ni inevitable. La societat capitalista, construïda sobre els valors de l’egoisme individual, es converteix en una selva on impera la llei del més fort, del depredador més voraç i amb menys escrúpols. Una societat polaritzada en una minoria molt rica que controla els ressorts de poder i els mitjans de coacció, i una enorme majoria de misèria sense present ni futur.

Les teories marxistes, però, van obrir els ulls dels treballadors. Va deixar al descobert el conflicte d’interessos entre les classes i va demostrar que la història, és a dir, els canvis socials, eren el producte de la lluita de classes existents en cada època; que les principals classes en conflicte en la societat capitalista eren els treballadors, que generen la riquesa, i els burgesos, que expropien part del producte generat pels treballadors; i que, si s’aconseguia que els treballadors prengueren consciència de la classe a la que pertanyien,  podia construir-se una societat més justa.

Per primera vegada la ideologia dels dominats es va enfrontar a la ideologia dels dominants. La força d’uns i el poder tradicional d’altres va xocar en nombroses ocasions. Vagues, revoltes i revolucions, com la russa, van fer entendre als poderosos que podien perdre-ho tot. Després de la II Guerra Mundial les forces estaven tan equilibrades que es va establir un acord tàcit mitjançant el qual la burgesia cedia part de les plusvàlues obtingudes pel treball, a través dels imposts, per a que poguera desenvolupar-se l’estat de benestar i cobrir les necessitats bàsiques de la població. 

La implosió de la URSS va acabar amb prestigi de la ideologia de la classe treballadora. Els poderosos tenien via lliure per a imposar els mateixos criteris que havien fracassat el segle anterior anomenant-los “neoliberalisme”. Tornàvem a la selva inhòspita i a la llei del més fort, on triomfa el depredador amb menys escrúpols, on el dèbil i el desprotegit sucumbeix irremediablement. 

Tinguem l’experiència, però. Sabem què és el que pot frenar el desmantellament de la societat que assegura el mínim vital als ciutadans, que no tracta als majors com a trastos vells, que mira per la salut de la gent i procura oferir oportunitats mitjançant l’educació. Sabem que hem de prendre consciència de la classe a la qual pertanyem i actuar en conseqüència. A l’egoisme individualista dels burgesos cal oposar la solidaritat col·lectiva dels treballadors. Als poders coercitius cal oposar la unitat i determinació de les classes populars. I si no som capaços de fer-ho estem perduts perquè Adam Smith tenia raó ... i Marx també.

1 comentari:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...