dijous, 1 de setembre de 2011

Atac a l’Estat de Benestar


Article de Vicenç Navarro
L’aprovació del pacte PSOE-PP, que intenta establir un límit  a la despesa pública a fi d’equilibrar el pressupost de l’Estat, representa una mesura que continuarà amb els enormes retalls de drets socials -com és la congelació de les pensions- que estan ja ocorrent a Espanya. La seua inclusió en la Constitució proveirà una ferramenta poderosíssima per a debilitar i inclús desmantellar al ja insuficientment finançat Estat del Benestar espanyol.

Aquells que proposen tal mesura la presenten com eminentment raonable, argumentant que, en la mateixa manera que les famílies no poden gastar més del que ingressen,  a l’Estat (que a Espanya inclou l’estat central, autonòmic i municipal) tampoc haguera de permetre-se-li que gastara més del que ingressa. I per a expressar la necessitat i contundència de tal  mesura, es proposen incloure-la en la Constitució. Tal argumentació ignora o oculta, no obstant això, que la gran majoria de les famílies gasten anualment més del que ingressen, a causa de l’existència del crèdit. Quan una família es compra una casa, o un cotxe, o educa els seus fills invertint en la seua formació, demana prestat diners i ho paga en diversos anys. I el mateix ocorre amb l’Estat, el qual constantment inverteix en infraestructures físiques (com en carreteres) o socials (com a centres de salut i escoles públiques) que milloraran el present i el futur de la ciutadania, no sols d’avui, sinó de les generacions que ens seguisquen, necessitant endeutar-se per a finançar-ho. L’argument que repeteixen pesadament les dretes que “és injust deixar-los un deute públic als nostres fills”, oculta que els nostres fills requereixen aquestes inversions perquè els deixem un món millor. Negar-li a l’estat la capacitat d’endeutar-se és semblant a què se’ls diguera a les famílies que no poden endeutar-se. Avui, per cert, el deute públic és molt menor -60% del PIB- que el deute privat de les famílies (i de les empreses) -189%-.

Naturalment que la prudència a l’hora de demanar préstecs és aconsellable, però l’Estat espanyol (a tots els nivells) dista molt d’haver-se extralimitat. El deute públic és menor que la mitjana de la UE-15 (el grup de països més rics de la UE). És més, Espanya té la despesa pública social (que constitueix una gran part de la despesa pública per habitant) més baix de la UE-15. És només el 74% de la mitjana de la UE-15, molt més per baix del que ens correspondria pel nivell de desenvolupament econòmic que Espanya té, que és ja el 94% del PIB per càpita de la UE-15.

La frase que el Sr. Rajoy i Co. utilitzen ben sovint de que “cal retallar la despesa pública social per a salvar el futur estat del benestar” assumeix errònia i falsament que aquest està hipertrofiat, postura insostenible a la llum de les dades. El que en realitat amaga aquest argument és el desig de mantindre, o inclús  reduir el sector públic, disminuint encara més els escassos recursos que arreplega l’Estat a fi de privatitzar els serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara les pensions, la sanitat, l’educació, els serveis domiciliaris a les persones amb dependència, les escoles d’infància i els serveis socials, entre altres.


Una conseqüència de tal mesura és incrementar encara més la regressivitat del sistema fiscal espanyol, un dels més regressius existents avui en la Unió Europea. Els nivells nominals de gravació aparenten progressivitat. Però, en la pràctica (conseqüència de deduccions, avantatges fiscals i frau fiscal) els nivells reals són enormement regressius. Mentre que la majoria de la població treballadora (a la qual se li paga en nòmina) paga imposts en percentatges semblants als seus homòlegs en la UE-15 (el treballador de la manufactura paga el mateix percentatge en imposts que la mitjana de la UE-15), la gran empresa (que paga molt menys –en termes proporcionals- que la mitjana i xicoteta empresa), la banca i les rendes superiors paguen imposts en percentatges (que deriven de les seues rendes del capital) que són molt menors (els seus nivells de gravació reals són del 10% al 17%) que els dels seus homòlegs en la mitjana de la UE-15. I això és conseqüència de la seua enorme i excessiva influència sobre l’Estat, i de la tolerància i/o complicitat d’aquest últim cap aquesta regressivitat. Segons el sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, el 80% del frau fiscal (88.000 milions d’euros) ho realitzen aquests sectors.

Però a més d’aquesta situació de regressivitat que caracteritza la situació espanyola, hi ha una altra estructural que ocorre també en la majoria de països de l’OCDE (el club de països més rics del món). En ells, les rendes derivades del capital es graven molt menys que les rendes del treball. Com bé deia paradoxalment Warren Bufet, un dels homes més rics d’EUA, en un article del New York Times titulat significativament “Basta de mimar als súper rics” (14.08.11), és profundament injust que si una persona rep 80.000 dòlars per tindre accions en la banca pague molts menys  imposts que una altra persona que obté tals diners treballant. Aquesta política es justifica amb l’argument que cal mimar al capital per a afavorir la inversió i crear ocupació. Però com bé diu el propi Sr. Bufet, es va crear als EUA molt més ocupació durant el període  1950-1980 -que tenia una càrrega fiscal més elevada- que durant el període 1980-2010 (en que va haver-hi un davallada d’imposts al capital i en general). El Partit Republicà, controlat pel Tea Party, que és la ultradreta nord-americana, està avui proposant incloure en la Constitució Nord-americana una mesura de limitació de despesa pública quasi idèntica a la que proposa el pacte PSOE-PP, havent sigut també responsable -com ho han sigut els governs del PSOE i del PP- de baixar imposts de les rendes del capital. En realitat, aquesta disminució d’imposts va contribuir en gran manera a crear el dèficit de l’estat que ara s’intenta resoldre retallant la despesa pública social. I tot això manat per la Constitució.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...