divendres, 29 d’octubre de 2010

¡¡Ni nos domaron, ni nos doblaron ni nos van a domesticar!!


Camacho es va casar amb Josefina Samper en 1948 amb la qual ha compartit gairebé tota la vida.


Marcelino Camacho era de físic menut, aparentava certa timidesa, tenia l’aparença d’allò que era, un obrer i mai no va pretendre ser altra cosa. Però baix d’eixa imatge d’obrer, amb el seu jersei fet per la seua dona Josefina, hi havia una voluntat de ferro, la seguretat de saber qui era i d’on venia, a quina classe pertanyia i quins interessos calia defendre; hi havia un home fort, lliure i coherent. 

El convenciment de que la classe treballadora mereixia una vida millor el va dur a dedicar la seua a lluitar per aconseguir-ho. Sense demanar res a canvi. Com fan les grans persones. Va patir la presó  franquista, condemnat a vint anys, en el famós sumari 1001, dels que compliria quatre. Va jugar un paper important en els Pactes de la Moncloa de 1977 i va encapçalar la vaga general convocada contra les reformes del govern de Felipe González en 1985. Va ser elegit diputat per el PCE en dues ocasions però per discrepàncies amb el partit va dimitir. En 1985 va formar part del grup fundador d’IU, on ha militat fins avui.

El lema "Ni nos domaron, ni nos doblaron ni nos van a domesticar" conté tot el sentit de la seua vida. Va resistir al franquisme sense baixar el cap; va lluitar per la llibertat i la democràcia quan calia; i va deixar un sindicat fort, autònom, amb capacitat de pressionar i de negociar. Però un sindicat és el que els militants volen que siga; té la força que els seus militants li donen.

Marcelino Camacho va dedicar la seva vida a construir els mitjans per a que els treballadors i les classes populars puguen ser forts front a els abusos i les arbitrarietats dels poderosos: El sindicalisme autònom, lliure i democràtic. Eixe xicotet gran home ho va aconseguir i mai permetria sense lluita que s’aplicaren normes perjudicials per als treballadors. En les nostres mans està permetre-ho o no. 

Camacho ha mort aquest divendres 29 d’octubre sense deixar de ser un obrer però ens ha deixat el seu exemple generós i les ferramentes per evitar injustícies i abusos. 

Adéu company. La teua noblesa, integritat i generositat és una llisó per a tots nosaltres. 

1 comentari:

  1. Poema dedicat a Marcelino Camacho


    Un home bo
    Quant em recordes a mon pare en la lluita,
    també comunista i honrat com ningun altre.
    Tirarem molt de menys la teva indòmita
    vida que ha resplendit com ningun altre astre.

    En un món buit la teva lluita ens incita
    a combatre la tragèdia del nostre
    present, ple d'una ràbia que ens precipita
    cap a un futur que no pareix ser el nostre.

    Quant de lladre i golfo encara fa falta més
    per que la utopia revife al poble
    dels grans despropòsits, dels grans cataclismes?

    Quant de patiment i quantes llàgrimes
    tindran que néixer del irremeiable
    combat alliberador, murri, imparable?

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...