dimecres, 13 d’octubre de 2010

Amb motiu del 9 d’octubre



Rita Barberà, amb motiu de la  exposició de la Senyera al Saló de Cristall l’Ajuntament, digué:"Es el día en el que celebramos el orgullo de sentirnos valencianos, de nuestro pueblo, de nuestra cultura, de nuestra raíz, de nuestra lengua y, evidentemente, de nuestro símbolo que es la Senyera", tot en castellà naturalment. Aquest detall evidència que la llengua autòctona no arribà mai a ser, per a ells, el idioma de cultura. El valencià no ha deixat de ser un element folklòric més en el qual s’escriuen els llibrets de falla, que són molt graciosos, dir “collons” i donar mal de cap, perquè no serveix per a res més. 

Diu Fuster en  Nosaltres els valencians que “els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és «la millor terra del món»; el partidari del València F. C. es pegarà amb l’hincha del Real Madrid amb el mateix orgull «patriòtic» que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin” El provincianisme valencià té aquesta cua folklòrica monstruosament vernacla.

L’assumpte no és cosa menor. Fomentar el folklore i ningunejar la cultura valenciana ens porta a ser un poble sense futur. El folklore és el passat, el conjunt de creences, costums i tradicions dels pobladors d’un lloc, elements imprescindibles que formen el patrimoni col·lectiu d’una comunitat. Però una comunitat és una població, no un poble. Com diu Maragall “la població passa a poble per un acte de consciència” i eixa consciència ens la dona la cultura, que és la projecció al futur partint, sí,  de les formes de vida i costums (folklore) però desenvolupant el coneixement científic, industrial, artístic, etc.

La Unesco, en 1982, va declarar “...que la cultura dóna a l’home la capacitat de reflexionar sobre si mateix. És ella la que fa de nosaltres sers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través d’ella discernim els valors i efectuem opcions. A través d’ella l’home s’expressa, pren consciència de si mateix, es reconeix com un projecte inacabat, posa en dubte les seues pròpies realitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres que el transcendeixen.” És a dir, que el folklore és tradició, el passat que cal conservar, el patrimoni col·lectiu d’un poble però que és la cultura la que permet que l’home s’expresse, prenga consciència de sí mateix, qüestiona el passat i busca noves maneres de ser. 

La llengua dels valencians no serveix sols per a dir “collons” ni la cultura valenciana es redueix a la paella. Els valencians tenim el nostre folklore, ric i variat, però també una cultura amb la qual podem projectar-nos al món per enriquir-lo. Limitar-se al folklore, com fan els governants actuals, és renunciar a aportar al món la nostra particular manera de veure les coses. La cultura es una complexa barreja de glòries passades i de tendències d’avantguarda. Si renunciem al segon serem una d’eixes regions pintoresques, sense personalitat, una espècie de parc temàtic en el qual es menja be i els turistes fan fotos de gent que vist de manera estranya... 

Al Azraq

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...