“...hemos guardando un silencio bastante parecido a la estupidez” deia una proclama de 1809 en el procés d’independència de Bolívia. És una frase que, al meu entendre, s’adapta a la situació actual de la lluita de classes global. La globalització és una evidència que justifica qüestions injustificables: El món s’ha de ajustar el cinturó, hi ha que renunciar a l’estat de benestar i hi ha que renunciar a les conquestes laborals perquè el capital financer i especulatiu que ha provocat la crisi mundial i circula lliurement arran del món, sense pagar impostos, ho exigeix.
Aquesta exigència, sense una contestació adequada, pot fer-se per el control ideològic que s’exerceix en cada Estat Nació. El domini ideològic comença a l’escola i continua, al llarg de tota la vida, a través dels mitjans de comunicació i persuasió de cada país. La preponderància ideològica neoliberal fa possible que les classes populars recolzen opcions polítiques que els perjudica. Una de les causes és la repetició incessant, als mitjans, dels arguments liberals edulcorats i el ninguneix total als arguments que els rebaten.
Hem vist el tractament informatiu de la vaga general i el menyspreu als sindicats. Hem vist l’atac continu a la política social del govern i l’estrident aplaudiment informatiu quan ha pres el camí neoliberal. Estem veient com canten les virtuts (per als mercats) de la reforma laboral que desmantella l’escassa defensa dels treballadors front a l’empresariat. Estem veient qüestionar contínuament el magre estat de benestar d’aquest país i con s’anima al govern a retallar-lo encara més... I molta gent, perjudicada per aquestes mesures, les defenen assumint els falsos arguments dels neoliberals.
Que surten focus sense control neoliberal és un contratemps que cal combatre amb totes les armes possibles. Veneçuela, Bolívia o Equador són un gra al cul del neoliberalisme totpoderós que domina el món. I és per això que són la diana preferida de mitjans de comunicació que, malgrat que tenen la imatge de seriosos, se’ls veu el llautó quan tracten aquests temes.
Un clàssic és parlar del “règim” de Chávez, quan sabem que és una república, democràtica on hi ha eleccions periòdiques i Estat de dret regit per una Constitució democràtica. Ningú no parla del “règim” de Sarkozy ni del “règim” de Merkel, perquè “règim” té una connotació de no democràtic, però a les democràcies fora de control neoliberal cal desacreditar-les, no siga que prenguen exemple altres països.
Quan parlen del segrest de Chávez pels colpistes, dels aldarulls separatistes en Bolívia o del més recent intent d’assassinat del president equatorià Correa, els mitjans condemnen sempre amb un “però” que justifica el intent colpista. D’Hondures ningú se’n recorda però està governant Lobo, el que va enderrocar al president legítim Manuel Zelaya. Lobo, rodejat de militars colpistes, rep aplaudiments dels mitjans i Chávez, Evo Morales i Correa, presidents elegits democràticament en eleccions netes controlades per observadors internacionals, estan permanentment qüestionats i fustigats per qüestions que no suporten la més mínima crítica objectiva.
El problema és que aquests arguments, tant els d’àmbit nacional com els d’àmbit internacional, són reproduïts per les classes populars a les que prèviament se’ls ha extirpat el sentit crític. L’aclaparadora quantitat d’informació manipulada i la manca d’informació objectiva per a poder raonar, pretén convertir-nos en robots programats pels mitjans per a servir als poderosos sense posar entrebancs als seus desitjos. Callar davant de l’evidència inqüestionable de l’abús dels poderosos, la injustícia del repartiment de càrregues i beneficis, i la insultant manipulació informativa que ho fa possible, és bastant paregut a l’estupidesa...
Rebelión: Mentiras y medios
Rebelión: Perlas informativas de septiembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada