dimarts, 7 de gener del 2014

La Batalla de València (I): El context




En tornar de les vacances nadalenques d’enguany (2013-14) ens va rebre, a l’entrada de València, una pancarta que deia “No catala, idioma valencia” (sense accents, és clar), el que m’ha recordat la infame manipulació que del idioma i dels símbols nacionals valencians va fer la dreta autòctona des del inici de la democràcia. Ara sembla que el PP veu perillar el seu poder al País Valencià i torna a airejar el conflicte lingüístic que tan bons resultats hi ha donat fins ara.

Per entendre el que està passant i què pretenen brandant de nou el conflicte lingüístic, cal conèixer  la història de la creació interessada del fins aleshores inexistent conflicte en l’anomenada, i per a molts desconeguda, Batalla de València.


El context 

El País Valencià tenia, com nacionalitat, uns trets molt apreciables: una llengua pròpia compartida amb Catalunya i Balears, antigues institucions d’autogovern i restes d’un dret privatiu, que permetrien construir un model d’autonomia potent i integrada que anara més enllà de la simple descentralització administrativa. En eixe context sorgeix, als anys 60, el nou pensament valencianista de la ma de Joan Fuster i altres molts pensadors, professors, entitats cíviques, etc. Aquest pensament te diferents matisos que passen pel catalanisme, la modernització, el progressisme..., però en tots el cassos foren idees acceptades globalment per l’esquerra, i foren la base de moltes iniciatives durant la transició. 

Però, Fuster tenia raó quan descrivia la societat valenciana que eixia del franquisme. Els valencians reconeixen les senyes d’identitat “regionales”, però normalitzar un País Valencià desvertebrat amb unes èlits poc actives i oposades al model català que preconitza l’esquerra, es més complicat. El franquisme havia potenciat un espanyolisme que banalitza i assimila els trets identitaris. La burgesia petita i mitjana, que teòricament devia recolzar el nacionalisme valencià, està desmoralitzada i atemorida per la transició, i opta pel manteniment de manifestacions continuistes de l’època franquista com ara el provincialisme folklòric i el no donar crèdit als intel·lectuals. Així es fàcil defensar el secessionisme lingüístic i la utilització de la llengua valenciana, distinta a la catalana, com a senyera de l’anticatalanisme polític conservador amb manifestacions feixistes que pretenien la continuïtat del franquisme. 

Aquestes posicions antidemocràtiques i netament feixistes, foren atiades per alguns mitjans de comunicació, el que va fer que al País Valencià perviviren enfrontaments, que no es produïren a altres llocs d’Espanya, i se’n produïren de nous. Açò fou possible per la manipulació descarada de la dreta valenciana d’aleshores, es a dir l’UCD, que havia perdut les eleccions al País Valencià i trobà en l’anticatalanisme una via d’oposició a l’esquerra. El mal es que passà del insult a l’agressió, i a un terrorisme de baixa intensitat dirigit a alguns intel·lectuals i legítims representants democràtics, inclosos el president preautonòmic i l’alcalde de València. Utilitzaren la vella però efectiva tàctica d’abotar foc i oferir-se de bombers. 

Les eleccions seguiren guanyant-les l’esquerra, la qual cosa donava legitimitat a les seues propostes i no a la posició blavera. Però segons avançava la confrontació, forçada pels mitjans de comunicació i les posicions de poder de la dreta a les institucions, les possibilitats d’arribar a acords que contentaren mínimament als sector enfrontats anaven minvant. L’acord que desitjaven una gran part de la societat valenciana s’enverinà de manera que el que devia ser un debat esdevingué quelcom incomprensible. 

La continua crispació va portar al desinterès que possibilità, junt a la regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, la kafkiana situació de un Consell Preautonòmic dirigit per l’UCD, a pesar de la majoria d’esquerres que les urnes havien decidit al País Valencià. La violència verbal i les agressions físiques al carrer foren aguditzades per la confusió que emanava la institució preatonòmica en mans de la dreta centralista. El consens era gairebé impossible. L’enfrontament en torn als símbols identitaris s’impossà al debat sobre la via autonòmica per l’article 143 o el 151 de la Constitució, on els valencians es jugaven el nivell de competències i altres qüestions d’importància. 

Emboirats per la guerra dels símbols, els valencians varen permetre que, utilitzant una trampa jurídica, es conduïra el procés autonòmic per l’article 143. L’UCD i el PSOE des de Madrid imposaren aquesta via, a pesar de que una amplíssima majoria superior al 90% dels ajuntaments del País Valencià havien demanat, en forma i termini com demanava la Constitució, la via del 151. Però no era aquesta l’única finalitat de la guerra de símbols, com be sa demostrat després. Una vegada descobert aquest graner de vots, la dreta ha continuat utilitzant, de forma desvergonyida, l’anticatalanisme com un venable contra l’esquerra que continuava guanyant eleccions. El PSPV-PSOE, que contava amb la majoria dels vots, atemorit davant la violència blavera, cedí a les demandes dels representants de la minoria de la població valenciana i va anar perdent el recolzament d’eixa majoria decebuda, fins que la dreta aconseguí conquerir el poder de nou.

Continua amb...

El context

1 comentari:

  1. Sí, en massa coses estem tornant a l'obscurantisme i a la pre -quan no "anti"- democràcia. Caldrà tornar a "batallar", en el dia a dia de cadascú i en la complicitat necessària -i no sempre lograda- de col·lectius i agun partit polític.
    Bon any, malgrat tot, i felicitats pel "blog"..
    Marc

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...