dimecres, 8 de gener de 2014

La Batalla de València (II): El conflicte... i la seua necessitat



El conflicte... i la seua necessitat

Arribats a la mort de Franco i a la Transició, després d’anys de repressió, es produeix una veritable eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat espanyol. A Madrid veuen tot això amb pànic i preocupació. Els preocupa i obsessiona especialment el nacionalisme català. Saben que Catalunya era, i és, un dels principals motors econòmics de l’Estat. Però encara els preocupa més que es produïsca un contagi del nacionalisme català pel País Valencià, un altre dels motors econòmics de l’Estat espanyol. I si s’uniren Catalunya i el País Valencià, junts representarien al voltant d’un terç de la riquesa econòmica de l’Estat. La transició es plantejà, pels valencians amb un mínim de consciència nacional, com una oportunitat per a resituar al País Valencià en la nova Espanya de les autonomies. Però, la pròpia dinàmica de la Transició acabà amb eixa expectativa, obrint un clatell, amb la guerra dels símbols, que anul·laria qualsevol possibilitat d’acord conjunta entre la dreta i l’esquerra en aquest sentit. 

L’Estat espanyol llavors juga fortíssim. I juga on tenia possibilitats d’èxit, donat que Catalunya, en certa manera, la donen per perduda: al País Valencià. Es posaren en marxa tots els mitjans amb què podien comptar (premsa, intel·lectuals, televisió, etc.). Per a prevenir la possible unió del País Valencià amb Catalunya, s’inventen, doncs, l’anticatalanisme, partint en dos a la societat valenciana. El enlluernament per Catalunya dels elements mes actius de la intel·lectualitat valenciana democràtica i la insistència per aplicar el paràmetre català al cas valencià, posà fàcil a la ultradreta el reiterat recurs del fantasma del imperialisme català, cosa que va possibilitar, a pesar del seu desprestigi polític, adaptar-se a la nova situació política com a defensora de la personalitat valenciana. La instrumentalització del conflicte per part de l’UCD per erosionar políticament als adversaris socialistes va fer la resta. L’enfrontament pillà al mig als elements més actius de la societat valenciana i ningú no va eixir indemne. Els assumptes identitaris restaren enverinats per molt temps. 

Aprofitant molt be com a espantall la bigarrada varietat de radicalismes (marxismes-leninismes, maoismes o trotskismes) que van florir en la transició, es va plantejar una batalla, anomenada “Batalla de València”, en el terreny de l’opinió pública, que va tenir ramificacions immediates en un activisme “ultra“ al carrer. Hi havia en el fons la clàssica alarma del segle dinou contra la revolució i el vell objectiu d’ordre, de manteniment de l’estatu quo i de control de la situació, tot i que convenientment readaptat en el discurs. Era una ofensiva populista, desencadenada amb una virulència que sorprendrà avui qualsevol curiós que faça una visita a les hemeroteques, amb la qual es va minar eficaçment el camp que pretenia ocupar el nou projecte democràtic. Dos mites van quedar dibuixats: el dels valencians dolents, que només veien defectes i anomalies en la societat, moguts per una traïció alimentada per les intencions anexionistes catalanes, i els dels valencians bons, que sabien estimar les moltes coses positives, encarnades en la secular muntanya de tòpics, i que contraposaven els interessos de la terra als de Catalunya. Els estereotips del “blaver” i el “catalanista” estaven fabricats. 

És en aquest moment històric quan les forces centralistes emanades de la capital de l’Estat creen un conflicte entre Catalunya i el País Valencià. Fan creure al poble valencià que existeix un imperialisme català que pretén conquerir i annexionar el País Valencià. En aquesta teorització, es parteix de quatre premisses “històriques i científiques”. En primer lloc, l’existència d’una suposada llengua valenciana, diferent a la catalana, l’existència de la qual el imperialisme català pretén anul·lar. En segon lloc, i derivat del tema de la llengua, la veracitat i, diguem-ne importància, de l’existència de denominacions locals per a la llengua a l’Edat Mitjana (cosa molt normal a Europa). En tercer lloc, l’existència d’una bandera valenciana diferent a la catalana, caracteritzada per una franja blava. Aquest ha estat el “dogma de fe” blaver al qual potser s’han aferrat amb més insistència i pel que s’anomena “blavers” als partidaris d’aquestes doctrines. En quart lloc, el fet que després de la “Reconquesta” de Jaume I el gruix dels repobladors del País Valencià no era català, sinó d’altres procedències. 

Senyera, denominació, himne, tot en l’àmbit simbòlic era objecte d’enfrontament, però va ser la llengua el motiu de brega més transcendental. I en aquest punt, autèntic casus belli, es revelava molt clarament el fons de la qüestió. El secessionisme de la llengua catalana, amb la defensa de un idioma valencià independent, que mantenien i mantenen encara avui amplis sectors de la dreta autòctona, era el correlat d’una postura involucionista, de tancament del país sobre ell mateix, antimoderna en el pla cultural, polític i social. Vicent Ventura ha destacat la incongruència d’aquesta actitud de la dreta valenciana, objectivament interessada, en el nivell econòmic, en tot el contrari. Però la contradicció pot ser no més aparent, si s’observa el problema des de la perspectiva de mantenir uns controls polítics i unes hegemonies ideològiques. 

Joan Fuster defineix a catalanistes i anticatalanistes en un article d’agost de 1977: “Aquellos que, para entendernos, designo como “anticatalanistas” ya puede imaginar el lector que especie de fauna es. Es la trinchera de los residuos de la dictadura, que, disponiendo aún de los privilegios del “pre reformismo”, se valen de su prepotencia oficial, apoyada por Madrid, para mantener a la ciudadanía ofuscada en sus rutinas ancestrales y para excitarla a base de cualquier sentimentalismo localista. Los otros, no todos ni siempre son “catalanistas”, ni mucho menos. Ocurre que son acusados de catalanistas porque no juegan el juego de la genuflexión sucursaloide (…) al fin y al cabo, el grave pecado de esa gente es que, al articularse en partidos políticos, autóctonos o dependientes, procuran acercarse a la realidad social viva, y se presentan como parte del “País Valenciano”. La mayoría pasan del “regionalismo bien entendido” a otro tipo de reivindicación más limpio y resuelto. (…) la propuesta política de “países catalanes” no figura en sus programas (…) Les acusa el “búnker-barraqueta y la fascistofilia remanente.”. I remata: “El búnker-barraqueta y sus aliados, con otras predisposiciones mentales –y nativos ellos- piensan que los que “siempre hablamos valenciano” somos “catalanes” (…) con la sartén por el mango, la clase acomodada arrodillada pretende recusar como “catalanistas” a muchos que solo son “valencianistas” (…) con la colaboración de media docena de obsesos por la “catalanofobia”, han conseguido grandes ventajas: que los falleros , por ejemplo, se sientan predispuestos a votar por la candidatura más reaccionaria”.

J.F. Mira aporta un punt de vista complementari quan diu que el conflicte, però, ve de més lluny, i no te com a culpables únics les maniobres malignes d’un Madrid amenaçat davant l’avanç imparable del nacionalisme català al sud del Sénia. Si hi hagué “Batalla de Valencia “ va ser, entre altres coses, perquè els instigadors d’aqueixa batalla sabien que hi havia un conflicte previ i ja diversament manifestat, uns antagonismes visibles, un terreny favorable i uns aliats nombrosos i probables per a la seua estratègia. Hi havia un conflicte antic, subjacent o manifest segons com i segons en quins moments: un conflicte d’adscripció nacional. En aquesta obra Mira afirma que “El problema, que és a la base del conflicte, es que els valencians possiblement no participem, col·lectivament com a tals, d’una societat nacional –no tenim nació— “ 

A partir dels anys 1978-79 la força política més important del País Valencià, el PSOE, havia integrat els nacionalistes pro-catalans del PSPV, i formalment havia recollit alguns elements com ara llengua, símbols i noms, de les posicions d’aquest darrer partit. Però començà a cedir davant de l’ofensiva de la dreta. Per què? Es pregunta Mira, i contesta: justament perquè observa els primers èxits populars d’aquesta ofensiva, perquè te por que aquest èxit continue creixent i afecte el seu propi electorat i, en definitiva, perquè es troba insistentment atacat en una guerra que no es la seua. En efecte, la major part dels votants, dels militants i dels dirigents del PSOE, com a força majoritària, comparteixen bàsicament la consciència d’identitat dominant en la societat valenciana, burgesa o popular, de dretes o d’esquerres: substancialment espanyola, i vagament regional (més vagament com més lluny de la capital). Així el PSOE, amb un sector nacionalista integrat i ràpidament marginat, no tindrà gens d’interès a córrer cap risc, ni a invertir el seu capital polític, en la defensa d’unes posicions nacionals que no eren les seues i que no responien tampoc a una reivindicació explícita i majoritària de la societat. 

La posició del PSOE, especialment des de les institucions que ha governat durant els anys vuitanta, ha tingut com a resultats: no afectar en res la consciencia general espanyola, neutralitzar l’avanç de la consciencia nacional catalana i promoure la consciència autonòmica –regional-comunitaria -- valenciana. L’autonomisme polític dins del marc espanyol és ja, un factor important en la consciència col·lectiva dels valencians. Per a una societat que majoritàriament no tenia cap altre marc de referència o identitat més que l’espanyol i el provincial, això es pot considerar ja un avanç: tot es relatiu.2

1 Fuster, J., “El caso Valenciano”, Dos i Dos, Valencia, 1977, nº 41-42, pp. 28-29  5
2 Mira, J. F., Hèrcules i l’antropòleg, València, E. Climent, 1994, pp.144-157 

La Batalla de València (II) El conflicte... i la seua necessitat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...