diumenge, 12 de gener de 2014

La Batalla de València (IV): Per la via ràpida fins al precipici



Per la via ràpida fins al precipici

Senyera oficial del Consell Preautonòmic
Albinyana va veure així com es precipitava a l’abisme l’autonomia per l’article 151 i com l’arrossegava a ell mateix. Enrique Monsonís, al que li va faltar temps per a arriar la quatribarrada del Palau el 29 de desembre de 1979, va certificar la defunció. Una sèrie de circumstàncies adverses havien dut  Albinyana a un carreró sense eixida, però fou el seu partit, personificat en Alfonso Guerra, qui li donà l’empenta definitiva cap al no res. Des de les eleccions d’abril de 1979, Albinyana presidia un Consell amb majoria de dretes en un País Valencià d’esquerres. En les legislatives de febrer, el PSPV-PSOE (698.677 vots) i el PCE (224.104) aconseguiren la majoria en el Plenari de Parlamentaris (22 escons front a 19 d’UCD), amb el que Albinyana revalidà la presidència. En les municipals l’esquerra aconseguí el 53,2 % del vots i va governar en les principals ciutats, però un sistema electoral que afavoria els petits ajuntaments va donar el control de les diputacions de Castelló i Alacant a l’UCD. Així els diputats d’origen parlamentari restaven en minoria front als designats per les diputacions. 

La majoria d’ucedistes en el Consell va assumir totes les carteres per a desesperació del PSOE. El boicot permanent, les ofenses i fanfarronades dels consellers ucedistes, com el citat Monsonís i  especialment del franquista Carrau des de la diputació de Valencia, s’explicitaren en detalls com no prestar cotxes ni cedir el 10 % dels recursos, a pesar de que la llei obligava a les diputacions a fer-ho. Madrid no es quedava enrere a l’hora de les ofenses al Consell valencià i l’autonomia en gestació. Per exemple: la tercera transferència de l’Estat central al Consell fou “fijar las bases para la exportación de gallos de pelea”. El Consell tenia 12 milions de pessetes de pressupost, front als 8.000 milions de pessetes de les diputacions4

La kafkiana regulació de la composició dels òrgans preautonòmics, havia portat a un representant de l’UCD a la presidència del Consell, i des de allí va tractar per tots els mitjans d’augmentar la confusió, encara que hi havia majoria d’esquerres a les urnes. Establida la confrontació en torn als elements simbòlics identitaris, el debat sobre la via autonòmica –article 151 ó 143 – amb tot el que significava sobre competències assumibles, fou perdent virtualitat. Car pocs s’oposaven a la via de l’article 151, si llevem als sectors de l’espanyolisme recalcitrant. Però, la decisió del govern de l’UCD de “racionalizar el proceso autonómico” en gener de 1980, acabaren amb l’esperança del 151 i, utilitzant una trampa jurídica, reconduïren l’autonomia pel 143. 

En un moment en el que les forces polítiques estaven debilitades per l’enfrontament, el discurs es dirigí a la urgència d’aprovar un Estatut que definitivament tancara la enverinada controvèrsia. Aquest fou el context de la reunió de Benicasim que parí el text favorable, en els assumptes controvertits, a la dreta minoritaria, i que no despertà ningun entusiasme, ben al contrari, fou contestat per bona part de l’interior d’alguns partits signants i de la societat civil. L’acord no va tenir des del inici el prestigi mobilitzador del consens constitucional o del que gaudiren la majoria de Comunitats Autònomes que iniciaven el camí. 

Però açò no era suficient. La tramitació del projecte d’Estatut com Llei Orgànica a les Corts Generals que, en paral·lel, aprovaria la Llei Orgànica de Transferències (LOTRAVA) seguint la previsió de l’article 150 de la Constitució en matèria d’educació i sanitat, provocà nous enfrontaments i pressions de les forces de la dreta al rebuig dels acords per part del PCE i, fins i tot, a la ruptura de la disciplina del vot del PAD de Fernández Ordóñez en lo que fou el principi de l’allunyament de l’UCD i l’aproximació al PSOE. El conflicte fou reproduït a la Comissió Constitucional amb el que la confusió era intolerable. No més els acords de les cúpules d’UCD i PSOE permeteren retrobar una via de solució que no es podia considerar consens polític.

4 Arabí, F., “Por la vía ràpida hasta el precipicio”, Levante, Valencia, suplement especial 9 octubre 2005  

La Batalla de València (IV) Per la via ràpida fins al precipici 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...