Des de fa gaire anys visc en un món irreal, rodejat per la mentida institucionalitzada, on utilitzem un llenguatge que disfressa la realitat. Però aquesta em colpeja durament tots els dies, cada ora, cada instant. Sota casa meua, a la vesprada, una dona plora perquè va a ser desnonada i ella i les seves dos xiquetes es perdran entre la multitud que van a veure la “mascletà”. Pel matí m’he assabentat que els meus companys, que han treballat amb contractes il·legals per a la Generalitat, alguns d’ells més de vint i cinc anys, no tornaran a la feina quan acabe el més d’abril. A la Universitat al voltant de mil professors associats aniran al carrer en mol poc de temps. Un company de la infantesa ha sigut acomiadat de la seua empresa. Els autònoms de la meua feina tenen un futur tant incert com el meu des que ens han imposat una reforma laboral salvatge que pareix ser que l’única finalitat és tombar tot allò que encara queda en peu.
Tot pareix una venjança de la classe dominant contra la resta de la humanitat. Nosaltres, els ciutadans, estem deixant-los fer des de fa ja gaire temps i no ens hem adonat que cada vegada són més forts i sense cap escrúpol. La nostra vida, la de milers d’éssers vius a la Terra, es la porta fluixa, tan sols tenen un principi, guanyar més diners. Jo em pregunte: per a què? Van a poder viure sense cap mena de mala consciencia davant dels sis milions de persones que prompte formaran part de l’exèrcit d’aturats, tot pareix ser que si. Aleshores que anem a fer, viure en condicions d’esclavitud, sense cap mena de drets, malviure en condicions que ronden la pobresa o per baix d’ella o exigir el que és nostre?
Milers de treballadors, joves, jubilats han començat a dir prou. Hem començat a trencar l’apatia en la que hem viscut gaire anys. Fer-los front no és fàcil, i més amb la força que tenen, però tampoc impossible, d’ells son la premsa escrita, la televisió, la ràdio, de nosaltres és el carrer i la raó. Ells són els feixistes que llancen la policia contra els joves, nosaltres els que omplim els carrers. Ells són els que acumulen greix, nosaltres els que treballem. Nosaltres en som més, els que més paguem, els que estem fent més sacrificis per salvar un sistema que ens castiga sense pietat, els que deurem decidir el nostre futur, els que hem de començar a trencar les cadenes de la por, de la submissió, de la repressió.
Aquesta vida d’esclavitud tan sols ens du a una humiliació continua, de nosaltres depén que aquest malson acabe. Nosaltres els humans som una espècie jove, tan sols fa 170.000 anys que estem ací, i per tant ens semblem genèticament moltíssim. Ara està de moda dir que moltes actituds responen a una herència genètica, per tant seria més lògic un comportament altruista, d’empatia, d’igualtat... que el que defenen el neoliberals, perquè la nostra pervivència com espècie ha sigut possible gràcies a aquestes qualitats. Però la realitat és més complexa i la prova la tinguem davant de nosaltres. Ara bé, podem fer el que ens done la gana, perquè també som una espècie social i tot depén de la nostra voluntat, que no ens enganyen, som lliures i hem nascut lliures. Vaja aquest poema dedicat a una joventut que comença a caminar sense cap cadena.
Heus ací el vostre inici
Brosta entre la joventut
la llibertat de la força
i dels crits que no són muts.
El futur torna a ser vostre
alhora que vos trobeu
rodejats per gaire gent.
Heus ací el vostre inici
rodejat per la sang roja
que s’obri pas entre porres
negroses i mercenàries.
La vostra utopia creix
entre realitats mortes
que cauen de la memòria
i no se’n van a cap lloc.
Sou la primavera nova
que la sang a tots altera
mentre la vostra s’esvara
a sobre el negre quitrà.
Ai! quanta femta n’hi ha
i que haurem de compostar.
L’arbre torçut de revolta
s’enlaira amb gaire embranzida
de la resignació,
cantada des de papers
estèrils i tramoistes,
que els rapinya la gaubança
del viure, créixer, formar-se
en un altre món possible
que permetrà que les roses
esclaten entre el verd maig.
Alçada la joventut
els colors a brillar tornen
entre coloms i miols
de gates enamorades.
Nosaltres, enamorats,
ens emborratxem de vida
mentre alguna cosa interna
ens devora la nostra ànima.
Sereu vosaltres els joves
els que esborrareu aquesta ànsia.
Enyore que el cor bategue
sense dolors ni quimeres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada