Aquest 19 de març es commemoren els dos-cents anys de la promulgació de la primera Constitució espanyola, dita “la Pepa” per coincidir amb el dia de sant Josep de 1812. El fet de ser la primera i la gran quantitat de gent que va morir per defensar-la, al llarg de l'atzarós segle XIX, l'ha revestit d'una aureola de grandesa que està molt lluny de la realitat.
La Constitució de Cadis reflecteix la relació de poder de la societat d'aleshores que no era, ni de lluny, la societat nord americana ni francesa. La burgesia, que era qui havia de fer la seua revolució, era, en general, dèbil i submisa als senyors i al màxim que aspiraven era a ser reconeguts i admesos per l'alta societat de l'antic règim senyorial de monarquia absoluta.
L'aliança clero i noblesa, partidaris de mantindre l'absolutisme reial, van frenar als liberals il·lustrats que pretenien aprofitar la Gerra, dita de la Independència, per fer les reformes que el país necessitava per començar la modernització. L'enfrontament dels dos blocs, absolutistes i liberals, serà continu durant tot el segle amb curts períodes de domini liberal seguit de llargs i cruents períodes de domini absolutista.
 |
| Ferran VII, el "rey felón" |
La Constitució, que tan perillosa era per als absolutistes, reconeixia la llibertat civil, la propietat, la igualtat jurídica, la inviolabilitat del domicili i la llibertat d'impremta però no tenia una declaració del drets ciutadans com tenien la dels Estats Units d'Amèrica o la francesa. Amés a més la Constitució de 1812, a pesar de ser considerada com una victòria pels liberals, proclamava a Ferran VII rei de les Espanyes “per la gracia de Déu” i la Constitució. Les Corts en una sola Càmara elegida per sufragi universal “indirecte”, és a dir, que es votaven compromissaris i aquests elegien els diputats. No tenien dret al vot les dones, ni els servents ni els analfabets, i els elegits havien de ser propietaris. El poder legislatiu residia en les Corts “amb el rei”. El monarca designava als ministres i dirigia l'executiu però era política i constitucionalment “irresponsable”. I, per últim, establia que “la religió de la nació espanyola és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica i romana, única vertadera”.
 |
Bust del General Elío en València |
Aquesta Constitució, que deixava el poder en mans del rei, li va parèixer massa liberal al Borbó Ferran VII partidari dels absolutistes, signants del “Manifest dels Perses”, que advocaven per derogar les institucions creades a l’empara de la Constitució i tornar a l’absolutisme. Important va ser el paper del general Elío, que comandava les tropes que lluitaven contra els francesos en València. Va ser Elío qui va encapçalar el pronunciament militar per recolzar la decisió del rei de signar el decret de derogació de la Constitució, en el Palau de Cervelló de València, en tornar a Espanya després de l'expulsió dels francesos en 1814; i va ser ell qui va començar una ferotge persecució dels liberals, començant pels més significats en l’elaboració de la Constitució de Cadis.
 |
| Monument a Riego en Tuña en Tineo d'Asturies |
Aquesta és la efímera però cruenta història de “la Pepa”. Unes normes mínimes consensuades que van ser traïdes una i altra vegada pels poderosos d’aquest país acompanyats, sempre, per la jerarquia eclesiàstica. Una combinació que no ha deixat que les classes populars d’aquestes terres puguen viure amb pau i prosperitat, tallant tots els intents de forma violenta. Que han preferit viure en un país endarrerit abans de cedir cap dels seus privilegis. Una combinació de poder polític i control ideològic que, encara avui, continua donant-los bons resultats, mentre la immensa majoria del país s’enfonsa en la misèria.
També pot interessar-te aquest article de Julio Anguita en Público: Hablemos de 'La Pepa' con rigor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada