La primavera valenciana ha començat abans d’hora, el futur de la Terra ha dit prou. Els joves, anomenats enemics per una colla de feixistes, s’han adonat que el sistema no compta amb ells. En la manifestació del dia 29, davant de la facultat de Geografia i Història, es podia llegir “Aquí se forma a pre-parados”, no cal que expliquem el significat d’aquesta consigna, però si que ens podem fer una pregunta: quin país de merda estem construint si el futur que es guarda per a la joventut és l’atur o anar-se’n a treballar fora?
El problema comença a ser molt greu. Una minoria avara de diners, que alguns grans pensadors com seria el cas de Noam Chomski la denominen Plutocràcia, està aconseguint el control total del món. Aquesta minoria, ridícula en nombre, ens estan imposant els seus criteris que no són altres que l’egoisme, la mesquinesa, la injustícia, la immoralitat... i no s’han adonat que aquestes característiques que enarboren tan alegrement són la causa principal de la dissort de tots nosaltres i serà la d’ells. La societat no podrà subsistir si està en mans dels que sempre estan dispostos a fotre’ns o a matar-se entre ells. A més a més, si la injustícia continua la destrucció serà total, perquè la justícia és el pilar fonamental on descansa tota societat. Aquest raonament no naix d’un furor revolucionari, que hi ha, sinó d’un defensor del sistema del lliure mercat ara fa més de dos-cents anys (Adam Smith, 1776: La riqueza de les nacions). Malauradament estem davant d’un sistema en el qual hi ha una injustícia intrínseca que està aprofitant la crisi per a dur a terme un pillatge de tot allò que és públic, la destrucció dels drets socials i el saqueig de la Terra. I, per si fora poc, en nom d’una suposada democràcia està legitimant-se aquest pillatge i destrucció de tot allò que ens converteix en homes i dones, en humans, en societat.
Des d’ací cride a la rebel·lia dels joves, perquè ells són el motor del canvi, ells són els únics que ens poden traure d’aquest embolic, els altres, la gran majoria, o ja ens hem acomodat o ja no ens queden collons u ovaris per a ser la força de qualsevol canvi.
En tota aquesta apatia hi ha una gran força que enalteix el meu esperit, l’amor que sent per la meva companya i el meu fill, sense tots dos el món per mi estaria totalment buit. Ells són l’empenta que m’ajuda a alçar-me cada matinada, per ells el meu esperit és cada vegada més revolucionari, perquè estic convençut que l’embolic on ens em clavat tan sol té una eixida la justícia social i el desterrament del saqueig de la Terra. Per a ells dos i principalment per a la meua companya el poema que a continuació podeu llegir. Salut companyes i companys.
Et busque, et trobe, t’estime
La llum s’esgola per l’ull
i penetra cap a dins
amb un pas descobridor
de colors i moltes formes
que anuncien el teu cos.
Les sensacions exploten,
amb la proximitat teva,
dintre del meu cos dubtós
de tot allò que no ets tu.
Et busque, et trobe, t’estime.
Caminem pel temps del món
junts, envoltats per l’espai
immens que ens fa xicotets,
arrelats a terra ferma
amb molta joia i rebel·lia.
Mirem als nostres companys
esfereïts per la vida
i el cor batega afligit,
perquè la vida és motiu
d’alegria compartida.
Tan sol el teu amor dolcíssim
em permet anar pel dia
quan el núvols impedeixen
l’espetec de les esmerles.
Fartes de ser escoltades
sense cap comprensió
emmudeixen sense llum,
moren sense ningun rostre
i totes desapareixen
entre llums equivocades.
La música de l’amor
nostre s’anuncia entre ones
que viatgen sense límit,
pels mars blaus i espaiosos.
La lluna és el testimoni
mut i fidel del viatge,
de les nostres carantoines,
de la nostra gran estima
que creix entre les muntanyes
agafada per les roques.
El nostre amor és molt gran,
tan gran com les serralades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada