Davant de la catàstrofe del sistema, i així queda constatat pels milions de
persones aturades, desnonades, que passen fam..., em pregunte qui és aquesta
gent que controla el destí del món? Quan observe la rissa falsa de vegades
pense que no són humans, que són alienígenes que han parasitat o han pres la
forma de cossos humans i que la seua missió és destrossar el planeta Terra i
els seus habitants.
El sofriment que es desencadena dins del meu cor, quan veig gent que busca
entre el fem el menjar, em diu que no podem ser iguals. Encara no he vist a
ningun honorable que plore quan parla de l’atur, de la fam, de la misèria... es
riuen de manera falsa i justifiquen el camí de la desesperació pel bé d’una
economia que ens està matant. Quina mort es pot justificar? Altra vegada em
trobe diferent i reivindique la meua humanitat.
A la feina, al carrer, per allà per on van, actuen amb la mateixa fredor.
Veuen la realitat i no s’alteren, es tanquen en el seu univers que no va més
enllà del seu nas. Cal plorar, riure,
gaudir i no oblidar-se mai del company o la companya que tinguem al
nostre costat. Tal vegada, la victòria dels alienígenes és total i la derrota
dels humans és tan gran que en el futur més immediat tan sols hi hauran rialles
falses i els sentiments s’extingiran en la mesura en què desapareguen els
humans i les bèsties.
M’agradaria pensar que tots dos som de la mateixa espècie, Homo sapiens sapiens. M’agradaria creure
que aquesta falta de sentiments té un remei, la cultura. Voldria veure un gran
futur per a la humanitat, però cada dia que passa la realitat pareix que vol
demostrar-nos el contrari. Tal vegada els que no vegem la realitat som els
propis humans i els alienígenes s’han
instal·lat entre nosaltres fins que ens aniquilen o ens encadenen per
sempre. No obstant això, tinc l’esperança de què allò que considerem com humà
es transforme en un virus i acabe infectant als que es riuen de manera falsa i
no ploren davant de la mort i la desesperació de milions i milions de sers
humans. Desitge fermament que el virus
humà siga una realitat. El Poeta Dissident
Assetjat, per torres grises
Pel cap entren pensaments
que pasturen entre els ànecs
de la plana consciència.
Estic despert entre gotes
que cauen a la cara blanca
i aferrussen la rosada.
El fred amarg em desperta
la curiositat estèril
sobre els que no són humans
i repten entre nosaltres.
Nosaltres, molts, estem buits,
abandonats com uns gossos
que no coneixen cap amo.
Assetjat, per torres grises
sense llum i sense ànima,
trobe la serenitat
entre sorolls d’aigua clara,
entre les postes de sol,
entre els silencis immensos
que ens acompanyen i dormen.
Les ànimes d’acer fredes
ens desgovernen la vida.
Morts ells reclamen la mort
de tot allò que està viu
de tot allò que és humà.
Ens ofereixen cadenes
pintades de llibertat
en un món d’opressió,
explotació i neguit.
Tu i jo ho sabem, també els altres.
La desconfiança ens perd
entre pensaments
estèrils.
La no existència guanya
entre l’àmbit dels
humans.
Prompte deixarem de ser
envoltats per la misèria
dels que ho tenen tot i
més.
Tots nosaltres, els
ningú,
renaixerem entre el fem
d’aquesta societat.
La merda a tots ens
assetja
reciclem el patiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada