Fa ja molts anys, al principi de la democràcia, TVE va posar en antena un programa d'èxit: “Objetivo indiscreto”. Es tractava de posar a la gent davant de situacions anormals, absurdes, per a veure com reaccionava el personal. Es feien vertaderes barbaritats i la gent solia respondre amb incredulitat i molta paciència. Tot açò era gravat amb una càmera oculta, de manera que per al protagonista involuntari el que estava succeint era una situació real, fins que el ganxo assenyalava la càmera i informava al protagonista que havia sigut una broma per a la tele.
Recorde que aleshores, pel carrer, hom comentava que el programa era per a conèixer fins a quin punt érem capaços d'aguantar el espanyols. Una espècie de estudi sociològic per a que els poderosos saberen fin on podien estrènyer sense que el poble botara.
Açò em ve al cap veient a la Belén Esteban al programa MQB de Tele5. Cal reconèixer al canal de Berlusconi l'habilitat per a crear els personatges que després formen el contingut dels programes. Els “reality” Gran Hermano, OT, Supervivientes, per nomenar no més els de major èxit, en les successives edicions, han llançat al mercat del famoseig a desenes de persones amb l'únic mèrit d'haver eixit per la tele a cada moment durant ics temps. Una vegada expulsat del programa, cada concursant passarà per altres programes de la mateixa cadena per contar la seua experiència. Quan s'acabe “la gira” cada personatge sap que té la porta oberta per airejar les seues intimitats o participar en escàndols que seran ben pagats als programes del cor. No importa que siga de veres o un muntatge.
El cas de Belén Esteban es el mateix, encara que diferent. M'explicaré: Belén Esteban arriba aquest mon gràcies a un “reality” real. La seua relació amb un torero famós, Jesulín de Ubrique, de la que naix una xiqueta, la popular Andreita. Poc després el torero deixa a Belén i es casa amb Mª José Campanario, “la Campa”, que jugarà el paper de mala de la pel·lícula.
Belén Esteban, una xica senzilla de barri sense cap formació, va començar apareguent de forma continuada als medis per les disputes que ha mantingut amb el torero i la seua família. La televisió i les revistes del cor han anat donant forma al personatge de mare soltera, abandonada, que lluita per la seua filla. Amb frases com “yo por mi hija mato” i a pesar del vocabulari bast i la manca total de elegància i saber estar, s'ha guanyat el favor del públic que li ha donat el títol de “Princesa del pueblo”.
De tot açò, com deia al principi, el que m'ha cridat l'atenció, es veure Belén Esteban ballant al programa MQB. Es patètic veure la falta de coordinació del seu cos, la grolleria del seus moviments, la falta de ritme i de un mínim de gràcia, especialment si ho comparem amb les contrincants. Però el cim del despropòsit ve quan a l'hora de votar, el públic la fa guanyadora. Això es el que produeix tristor.
No vaig poder evitar pensar que era un assaig sociològic per a veure si els ciutadans eren capaços de votar opcions clarament dolentes. Segons açò, amb la suficient cobertura televisiva, qualsevol candidatura pot guanyar. No importa que s'haja fet tot malament. Així s'entén que revaliden majories parlamentaries o municipals partits incompetents i polítics corruptes. Jo, que no acabava de creure el estava veient, em vaig quedar esperant que isquera algú dient que allò no era veritat, que era una broma de “Objetivo indiscreto”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada