Memòria històrica i Garzón

L’historiador Henry Rousso afirma que “la memòria nacional és la resultant de la tensió entre els records memorables i commemorables i els oblits que permeten la supervivència de la comunitat i la seua projecció en el futur”. És tan necessari el record del positiu com l’oblit del negatiu, però per a oblidar és ineludible recuperar la veritat i, amb ella, el sentit de la justícia. Només després de la veritat i la justícia es pot superar el dol de la injustícia i oblidar.

A Alemanya es va intentar, en la postguerra, dissoldre la responsabilitat històrica dels crims del nacionalsocialisme. Sols afectava als nazis de les SS i poc més. En un segon estadi es va acceptar la relació de la societat alemanya amb el règim nazi i la implicació d'alemanys corrents en els seus crims. Açò va portar, a molts intel·lectuals, a acceptar el fet de la seua col·laboració amb el règim i la consegüent i dolorosa autocrítica.

En 1995 una exposició,  organitzada per l'Institut für Sozialforschung d’Hamburg, sobre els crims de la Wehrmacht, va acabar amb la idea acceptada per l’opinió pública alemanya de què l’exèrcit no va estar implicat en els crims del nazisme, de que eren només els membres de les SS. L'exposició mostrava que milions de soldats de la wehrmacht  van participar en cruels matances, i ells representaven al conjunt de la societat alemanya, la qual cosa significava que queia el mite que els alemanys no sabien res dels crims.

El passat 23 de març apareixia en El País la notícia de la condemna, a Alemanya, de Heinrich Boere, de 88 anys i antic membre de les SS,  per criminal de guerra. En la mateixa notícia s’informava de que actualment s’està jutjant, també a Alemanya, a John Demjanjuk, de 90 anys, per participar en l’assassinat de 28.000 jueus en el camp d’extermini de Sobibor. Assumir la veritat i la responsabilitat és, doncs, el pas necessari per a poder oblidar i afrontar el futur amb èxit.

Desgraciadament no és el cas d’Espanya. Ací ni es reconeix la veritat de milers d’assassinats del franquisme ni es responsabilitza a ningú per ells. Molt al contrari. Se celebren misses lloant “la vuelta hace 71 años de los derechos de Dios a nuestra patria". Es recorda els màrtirs caiguts per Déu i per la (seua) Pàtria; i es condemna als “enemigos del cristianismo". "Eso sí es memoria histórica. De la buena",va dir el sacerdot Melero que oficiava la missa convocada per la Confederació Nacional de Combatents, amb la presència de la filla del dictador, Carmen Franco, i amb l’exlíder de Fuerza Nueva, Blas Piñar.

Però no sols això. La Falange farà seure el jutge Garzón en la banqueta dels acusats per intentar aplicar la tímida Llei de Memòria Històrica. La mateixa Falange que, segons Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, va matar al 98% de les víctimes que s’han exhumat.

Vicens Navarro, en l’article “La transició inmodélica i el cas Garzón” dibuixa l’esperpèntic panorama actual espanyol. Diu Navarro: “El Tribunal Suprem, presidit per un jutge que el seu dia va jurar lleialtat al moviment feixista (el Movimiento Nacional) ha acceptat el mèrit de tal acusació, basant-se en que el jutge Garzón estava violant la Llei d’Amnistia que es va fer en la transició que, suposadament, exculpava els responsables dels crims realitzats per aquella dictadura. I per a major insult, el jutge membre del Tribunal Suprem que va donar llum verda al procés d’enjudiciament del Jutge Garzón, és el magistrat Adolfo Prego, patró d’honor de la fundació d’ultradreta, Defensa de la Nación Española, que serà el que redactarà la sentència final. Tal senyor és promotor dels llibres del major defensor del colp militar feixista de 1936, Pio Moa".

Així continuem després de més de trenta anys de Constitució democràtica. La tensió entre els records memorables i els oblits, als que es referia Henry Rousso, es trenca i, la supervivència de la comunitat es complica i el futur apareix cobert de boira.