“Escric perquè hi ha alguna mentida que vull deixar al descobert, algun fet sobre el qual desitge cridar l’atenció. I la meua preocupació inicial es aconseguir que m’escolten” G.Orwell
dimarts, 6 d’abril del 2010
Església i exèrcit
L’Església ha estat tradicionalment junt amb el poder i, per tant, junt amb l’exèrcit. Durant la dictadura franquista es va accentuar aquesta aliança. L’exèrcit tenia el poder, però la definició de la Guerra Civil com a croada, i el suport exterior que açò va suposar, va elevar la posició de l’Església com a força que exigia protagonisme dins del règim.
El resultat va ser el Nacionalcatolicisme. El feixisme més dur adobat amb la versió més rància de l’Església catòlica. No és gens estrany que en aqueixes condicions es fonguera el fervor patri amb l’exaltació religiosa. S’entén que en les processons de Setmana Santa participara l’exèrcit, com institució, de manera destacada. Era una manera més d’exterioritzar la comunió del poder i de l’Església.
Però se suposa que en democràcia hi ha separació de l’Església i de l’Estat. També se suposa que hi ha llibertat religiosa. I, per descomptat, que les institucions han de representar a tots els ciutadans i ser respectuoses amb tots ells. La participació de l’exèrcit, com a institució pública, en actes de creences particulars vulnera la neutralitat de l’Estat. Y concretament la participació en processons catòliques recorda massa al nacionalcatolicisme de la dictadura.
Després de més de trenta anys de democràcia ja va sent hora que les institucions de l’Estat deixen de privilegiar a una determinada opció religiosa. Autoritats, forces de seguretat i exèrcit han de recordar que l’Estat no és confessional i que es deuen a una ciutadania amb diverses opcions de consciència.
Als impediments per a recobrar la memòria històrica dels defensors de la democràcia i la legalitat republicana, s'afegeix la imposició del record dels pitjors moments de la dictadura. Els règims dictatorials es caracteritzen per la voluntat de controlar la memòria dels ciutadans. I trenta-cinc anys després del fi del dictador, ací, encara la controla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola John M.
ResponEliminaHe arribat ací per un comentari teu al bloc de Morera.
He llegit gairebé totes les entrades del teu bloc, en totes elles exposes el que vols dir i ho argumentes; estiga d'acord o no, les he entés.
El comentari a Morera no sé que vol dir: m'ho podries explicar?
T'ho demane ací per què ja pots pensar que no anem a tindre un intercanvi personal en el bloc d'un altri.
Home Joan, gràcies per contestar.
ResponEliminaEixa era la lectura més fàcil, però no ho tenia clar.
Entre al bloc de Morera no pel que puga dir ell, m'interessen les opinions dels lectors.
Els turistes no m'agraden gens ni mica i allà on van ho empastifen tot, com a la meua comarca, però ara fa anys no tenim altra collita i encara que jo no visc directament del turisme, tampoc no m'agradaria que els indígenes ens quedárem sense collita.
Açò del turisme a la meua comarca, malauradament, és irreversible.