dilluns, 26 d’abril de 2010

El poder de la televisió


Deia Margaret Thatcher que “vivim a l'era de la televisió. Una sola toma d’una infermera guapa ajudant un vell a eixir d’una sala diu més que totes les estadístiques sanitàries”. I deu ser veritat perquè després de tant d’any de bipartidisme al Regne Unit, ve a resultar que no més calia fer debats electorals per televisió, amb un tercer candidat, per a trencar-ho.

Els mitjans de comunicació britànics valoren molt el seu “tradicional” bipartidisme. Diuen que afavoreix majories per a poder governar. Però la realitat es que exclou a una part important del electorat que mai no tindrà accés a llocs de poder. Els dos partits acaparen la representació però, a més, s’apropien l’atenció dels mitjans que conformen l’opinió pública i la resta de partits passen desapercebuts.

Amb dos o tres aparicions als debats entre els líders conservador i laborista, Nick Clergg, el líder liberal-demócrata, ha decantat el vot d’un percentatge considerable cap a una tercera formació,la seua, davant l’evidència de la manca de solucions acceptables per part dels dos partits que fins ara s’alternaven en el poder. Era la primera vegada que s'emetien els debats per la televisió britànica.

La deriva democràtica espanyola també pareix voler acostar-se al bipartidisme. Els matisos desapareixen amb la continua confrontació que obliga a prendre part per un o l’altre, quan la majoria dels ciutadans son partidaris d’una solució intermèdia, posant per davant els interessos generals i de l’Estat. La democràcia, per funcionar com cal, demana cedir per tots els bàndols en litigi. No podem estar a favor o en contra de Garzón, la memòria històrica, l’Estatut, el pacte educatiu, l’energia nuclear, etc. sense debatre, sense cercar punts comuns d’acord.

El resultat de la manca de diàleg entre els dos partits majoritaris es la divisió de la societat en dos bàndols que ho veuen tot blanc o negre. Son partidaris d’uns o d’altres sense mantindre una postura crítica, ben al contrari, es comporten com a “forofos”en un partit de futbol. Incondicionals per al seu partit, facen el que facen, fanàtics que justifiquen fins la corrupció, si la cometen els seus.

En aquest sentit les majories parlamentaries son de dubtosa conveniència. Tindre que negociar amb altres partits per aconseguir majories obliga a tindre en compte altres visions diferents al blanc o negre. En comunitats autònomes on els partits nacionalistes tenen accés a llocs de poder, el diàleg es més fluït i es tenen en compte altres matisos, es veuen els grisos.

No es cert, com mantenen alguns, que el bipartidisme responga a una evolució natural de la democràcia. Clergg es una mostra de que amb una cobertura mediàtica justa els resultats electorals s'acosten més a la realitat social. Per a tindre una visió més ampla de l’espectre polític seria positiu donar accés als debats electorals televisius a terceres formacions polítiques. Pot ser així, al veure candidats amb propostes diferents, la participació fora major i, la representació als parlaments, més equilibrada i justa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...