Conta Borges,en “Funes el memorioso”, que el protagonista, Ireneo Funes, pateix d’insomni, i com que mentre dormim depurem els records i sols ens quedem amb els mes importants, Funes, al no dormir, no tenia capacitat d’oblidar i no podia viure.
Es necessari oblidar el passat per a que no soterre el present i puguem pensar i viure, però hi ha vegades que el record no pot desaparèixer perquè cal reparació, justícia, o està massa present en la consciència ciutadana. En el cas de la recent història d’Espanya no cal parlar d'excés de memòria sinó d’un excés d’oblit.
El règim franquista va confiscar i utilitzar per a la seua propaganda el record de la guerra civil, va ocultar els rastres de la seua violència i va cobrir d’ignomínia la dels republicans. La transició pacífica fou pactada per la dreta i l'esquerra, a fi d’evitar una nova guerra civil, en el marc de les institucions monàrquiques imposades pel dictador. Espanya optà per una transició amnèsica. No es va reconèixer la veritat, no es va poder elaborar el dol i, així, la repressió oficial de la memòria històrica s’ha prolongat més d’una generació.
Només al final del anys 90 en la societat civil s’esbossa un treball de dol de les víctimes de la dictadura que la amnistia i la política de la transició democràtica havien impedit. Centenars de militants republicans, comunistes o anarquistes afusellats sense procés, que romanien en fosses comuns fora dels cementiris, van poder ser, poc a poc, identificats, soterrats i honrats pels seus familiars. Per fi el dol clandestí de les famílies va fent-se públic.
El silenci de la transició va danyar la veritat i la justícia. No es parlava, però en la memòria col·lectiva pesava l’oblit del franquisme i, això, tenia que tornar a eixir a la superfície necessàriament. Les noves generacions que no han viscut el franquisme ni la transició demanden justícia, la veritat i la reparació moral i física de les víctimes i els seus descendents. Cal, com diu Ismael Saz, “Rescatarlos, en suma, de un anonimato que es, en sí mismo, una ofensa a la memoria y a la dignidad.” El desagravi de les víctimes de la repressió franquista constituïxen una tasca obligada si volem tindre el més elemental grau de justícia.
Posar en primer pla la memòria històrica es la resposta a la consciència d'altres memòries imposades que segueixen vigents. La memòria fixada pel franquisme costarà d’eradicar. No sols continuen els seus noms als carrers, també continuen monòlits, plaques, escuts, noms de col·legis fins i tot públics i estàtues del dictador. Aquesta memòria simbòlica cal contrarestar-la amb una política de reconeixement del que van fer els espanyols da peu que lluitaren pels drets i llibertats dels que ara gaudim.
Tota la classe política espanyola, amb el rei al cap, ens deuen un acte solemne de ruptura oberta i definitiva amb el franquisme. Es tracta, ni més ni menys, que de qualitat democràtica. Si quan es va pactar la transició hi havia inestabilitat política i l’exèrcit ens amenaçava, ara no es així. Si abans hi havia que callar per aconseguir la democràcia, ara cal parlar i actuar per a reforçar la cultura democràtica. Es necessari per a la construcció d’un país democràtic reconciliat amb la història i la memòria.
Pot ser així podrem, al contrari que Funes, dormir, oblidar el que em superat i alçar-nos descansats. L’obligació de la memòria d’avui ens durà al dret d’oblidar en el futur, quan s'haja fet justícia.
Sí senyor! Plasplasplasplas!
ResponElimina