Les falles, com tantes altres coses, naixeren de la necessitat popular d’explicitar les crítiques al poder i a les injustícies de manera sarcàstica i festiva. Es cert que, al Mediterrani, es freqüent la celebració del solstici d’estiu amb fogueres. També deu ser cert que foren els fusters, per desfer-se de les fustes de sobra, qui començaren a fer fogueres al final de l’hivern i l’església ho col•locà el dia del seu patró. També serà veritat que els primers ninots al•ludien a successos , personatges o conductes relatius al matrimoni, la moral sexual, el veïnat, etc. Es feien públiques les vergonyes per a sotmetre-les a la purificació simbòlica del foc. Però també es veritat que la característica que basa l’èxit de les falles es que acabaren fent crítica del poder polític i dels amos de la ciutat.
La sàtira mordaç de la festa en mans de la gent dels barris, feu que la gent benestant demanara la intervenció de les autoritats per a reprimir les manifestacions desvergonyides que podien veure’s als cadafals . Es gravaren amb impostos i s’exercí la censura prèvia, però no pogueren acabar amb la festa popular que ja era la alternativa laica del poble a la festa religiosa del Corpus. Les solemnes processons de les autoritats civils, clero, autoritats militars i gremis, fent exercici de vanitat i ostentació del poder necessiten un contrapés festiu en les classes populars quan aquestes comencen a conquerir espais de poder polític.
Com no poden acabar amb elles, les classes acomodades fan seues les falles. Els ninots i cadafals senzills passen a ser monuments cars que necessiten els diners que la gent no té. Naixen les comissions, la burocràcia, els reglaments. Les coses es compliquen, perden frescor i espontaneïtat, i també mordacitat i capacitat de crítica al poder. Les falles burocratitzades i controlades per la burgesia no poden ser el mateix.
Es converteixen així en una festa complexa, sotmesa a la promoció de grans empreses i a la manipulació de l’església i la dreta política. El nacional-catolicisme franquista acabà amb la sàtira procaç i la crítica al poder que havia renascut durant la República . En esta època fosca comencen actes que esdevenen “tradicionals” com l’ofrena a la Mare de Déu, que data de 1941, o la mes recent tradició de cobrir de flors l’efígie de la Verge, que es fa des de 1987.
A la mort de Franco, les institucions i reglaments fallers impedien la contestació de les bases falleres que havien interioritzat un valencianisme regionalista i conservador. La dreta utilitzà l’estructura fallera al seu servei quan començà el conflicte civil sobre la identitat, els símbols i la cultura valenciana. El mon faller va recolzar el “blaverisme” en la decisiva “batalla de València”; va tindre una contribució important en crear el conflicte identitari i en infondre confusió en l’enfrontament entre els regionalistes de dreta postfranquista i l’esquerra democràtica.
Així arribem al segle XXI amb unes falles que han perdut la seua essència, entregades a una ideologia conservadora quan no reaccionaria, que fa olor d’encens i que, per tant, no conten amb l’adhesió de molts valencians, unes falles que, entre altres coses, mostren la fractura social dels valencians i del valencianisme.
Estaria bé anar pensant en alguna manera de tornar-li a les falles el seu espai inicial...almenys tindria alguna compensació patir els masclets baix de casa!
ResponElimina