Una frase de Montesquieu diu que “la descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals fou fundat”. Pot ser açò siga el que està passant amb les eleccions regionals a França.
L’arribada al poder de Sarkozy va ser aclamada pels que buscaven un salvador que tornara a França el seu paper entre els grans del món. Aquest clamor va ser amplificat pels partits conservadors de mig món que van posar al nou president francés com a model. El dinamisme, la forma estar en totes parts, de solucionar problemes institucionals o conflictes internacionals personalment, era presentat com prototip del polític capaç que podia resoldre qualsevol problema. Tot, absolutament tot el govern francès era ell, i la televisió ho mostrava a diari.
Però no sols en el camp institucional. La seua vida personal va passar a les pantalles i les primeres pàgines de periòdics i revistes del cor de la mà del seu divorci, seguit del seu casament amb la model i cantant italiana Carla Bruni. Li diu imbècil a una periodista, insulta un ciutadà davant de les càmeres de televisió, contracta treballadors il·legals i alça una forta polèmica impulsant el seu fill de 23 anys, estudiant de tercer de dret, a la presidència de l’organisme que regula el barri de negocis de La Défense.
Però què aporta Sarkozy de nou? Ataca la revolució de 1968 i els seus valors, personificats en l’esquerra, i proposa la volta a la moral anterior al 68. Per a recolzar les seues propostes i atacar l'esquerra diu: “La crisi de la cultura del treball és una crisi moral. Cal rehabilitar la cultura del treball”; “Van deixar sense poder a les forces de l’orde (...) els vàndals són bons i la policia és roïna. Com si la societat fora sempre culpable i el delinqüent innocent”; “Són aqueixos que han renunciat al mèrit i a l’esforç, i que atien l’odi a la família, a la societat i a la República”; “Hui hem de tornar als antics valors del respecte, de l’educació, de la cultura, i de les obligacions abans que els drets”. El seu discurs és repetit per altres líders conservadors que proposen mà dura amb el dèbil, treball barat, educació doctrinària i cultura submisa.
La seua política com a president és continuació de la aplicada durant la seua època de ministre d’economia, però accentuant el liberalisme. Va plantejar als empresaris un esquema de política econòmica que, segons ell mateix, enfortiria tecnològicament a les pymes, alleujaria a les empreses de tantes càrregues socials, fomentaria la realització d’hores extraordinàries, garantiria els serveis mínims en les vagues i promouria un model únic de contracte laboral, tot això per a recuperar la competitivitat perduda i per aprimar l’Administració pública i, amb això, reduir el gasto públic i els imposts.
El programa econòmic del president no va convèncer els francesos i la crisi mundial va demostrar que les mesures econòmiques del liberalisme no servien per a mantindre la cohesió i la pau social. Els sindicats van deixar clar el seu rebuig d’una política que ha destruït més ocupació industrial que mai en la història i ha aniquilat part important dels serveis públics. Les vagues convocades pels sindicats van ser massivament seguides per a contestar la política de Sarkozy enfront de la crisi, per a defendre el poder adquisitiu, l’ocupació i els serveis públics.
Ja cap líder conservador pren a Sarkozy com a referència. La seua estrela ja no llueix. I la Grandeur de França es continua mostrant, no per la brillantor fugaç d’un personatge, sinó mitjançant els seus ciutadans que saben, exercint la seua llibertat, triar als que poden treballar amb ells des de la igualtat i no des de l’Olimp. Buscant solucions noves als nous problemes i no aplicant receptes vuitcentistes en el segle XXI. Per que “per a ser realment gran, hi ha que estar amb la gent, no per sobre” (Montesquieu)
L’arribada al poder de Sarkozy va ser aclamada pels que buscaven un salvador que tornara a França el seu paper entre els grans del món. Aquest clamor va ser amplificat pels partits conservadors de mig món que van posar al nou president francés com a model. El dinamisme, la forma estar en totes parts, de solucionar problemes institucionals o conflictes internacionals personalment, era presentat com prototip del polític capaç que podia resoldre qualsevol problema. Tot, absolutament tot el govern francès era ell, i la televisió ho mostrava a diari.
Però no sols en el camp institucional. La seua vida personal va passar a les pantalles i les primeres pàgines de periòdics i revistes del cor de la mà del seu divorci, seguit del seu casament amb la model i cantant italiana Carla Bruni. Li diu imbècil a una periodista, insulta un ciutadà davant de les càmeres de televisió, contracta treballadors il·legals i alça una forta polèmica impulsant el seu fill de 23 anys, estudiant de tercer de dret, a la presidència de l’organisme que regula el barri de negocis de La Défense.
Però què aporta Sarkozy de nou? Ataca la revolució de 1968 i els seus valors, personificats en l’esquerra, i proposa la volta a la moral anterior al 68. Per a recolzar les seues propostes i atacar l'esquerra diu: “La crisi de la cultura del treball és una crisi moral. Cal rehabilitar la cultura del treball”; “Van deixar sense poder a les forces de l’orde (...) els vàndals són bons i la policia és roïna. Com si la societat fora sempre culpable i el delinqüent innocent”; “Són aqueixos que han renunciat al mèrit i a l’esforç, i que atien l’odi a la família, a la societat i a la República”; “Hui hem de tornar als antics valors del respecte, de l’educació, de la cultura, i de les obligacions abans que els drets”. El seu discurs és repetit per altres líders conservadors que proposen mà dura amb el dèbil, treball barat, educació doctrinària i cultura submisa.
La seua política com a president és continuació de la aplicada durant la seua època de ministre d’economia, però accentuant el liberalisme. Va plantejar als empresaris un esquema de política econòmica que, segons ell mateix, enfortiria tecnològicament a les pymes, alleujaria a les empreses de tantes càrregues socials, fomentaria la realització d’hores extraordinàries, garantiria els serveis mínims en les vagues i promouria un model únic de contracte laboral, tot això per a recuperar la competitivitat perduda i per aprimar l’Administració pública i, amb això, reduir el gasto públic i els imposts.
El programa econòmic del president no va convèncer els francesos i la crisi mundial va demostrar que les mesures econòmiques del liberalisme no servien per a mantindre la cohesió i la pau social. Els sindicats van deixar clar el seu rebuig d’una política que ha destruït més ocupació industrial que mai en la història i ha aniquilat part important dels serveis públics. Les vagues convocades pels sindicats van ser massivament seguides per a contestar la política de Sarkozy enfront de la crisi, per a defendre el poder adquisitiu, l’ocupació i els serveis públics.
Ja cap líder conservador pren a Sarkozy com a referència. La seua estrela ja no llueix. I la Grandeur de França es continua mostrant, no per la brillantor fugaç d’un personatge, sinó mitjançant els seus ciutadans que saben, exercint la seua llibertat, triar als que poden treballar amb ells des de la igualtat i no des de l’Olimp. Buscant solucions noves als nous problemes i no aplicant receptes vuitcentistes en el segle XXI. Per que “per a ser realment gran, hi ha que estar amb la gent, no per sobre” (Montesquieu)
Chapeau, John, estàs fent una feina al·lucinant. No tinc cap comentari a fer, simplement...que ja signaria jo per tenir algú semblant al Sarko com a representant de la dreta valenciana...comparats amb ell, el Camps i tota la fauna tenen menys classe, dignitat i nivell intel·lectual que les mosques verdes de la merda.
ResponElimina