Són tantes les
noticies desagradables que em colpegen l’oïda i comence a creure que ens agrada
el rotllo dur. Hem passat de no castigar als corruptes, donant-los més poder
cada vegada que ens cridaven a les urnes, a aplaudir les polítiques
neoliberals. Moltíssima gent continua estant totalment perduda. La complicitat
de part de la ciutadania en tot el que està passant és una realitat. Al meu
poble una de les frases que millor podria reflectir aquesta complicitat davant
de la corrupció era eixa que deia “ I tu què faries?” Ara estem pagant amb
escreix tota aquesta ignorància i mala bava. Això si, la fallida provocada per
polítics corruptes i inútils, tan sols
la paguem els treballadors i la classe mitjana. I una vegada més, amb els vots,
continuem donant suport a les polítiques
neoliberals que ens està portant a la mare de totes les depressions.
La gran maquinaria
del pensament únic està de moment aconseguint el seu principal objectiu,
dessagnar a la ciutadania que pareix ser continua baix l’efecte dels poders
hipnòtics del capitalisme. Mentrestant els responsables d’aquest aldarull
continuen viatjant en limusines, fumant havans i rient-se de tots nosaltres.
Davant d’aquesta realitat la pobresa d’aquest país comença a tindre unes
connotacions preocupants. El mateix sistema està negant el futur a milions d’éssers
vius.
De vegades em
pregunte com hem pogut els humans caure sota les urpes del capitalisme. Des del
seu mateix inici es va caracteritzar per l’explotació, el sofriment de milions
de persones, la destrucció de la natura, l’enriquiment d‘uns pocs i la misèria
per a la majoria, la deshumanització dels humans... i avui continua igual, però
aquesta vegada totalment desbocat.
Açò no va a
tindre solució per als milions de marginats dintre i fora d’aquest país. Açò no
va a tindre solució per als milers d’espècies que desapareixen i han
desaparegut. Açò comença a fer molta olor. Els diners continuaran corrompent al
polítics i els polítics continuaran aplicant les polítiques econòmiques dels
diners corruptors. Solucions per a la gent del carrer cap. Solucions per a una
vida digna i sostenible, cap. El més trist de tot açò és que la gent continue
votant als polítics corromputs que defenen als corruptors.
El capitalisme
és així, cadascú es pot enganyar com vullga, però la realitat és molt dura. No
obstant això moltíssima gent ja no volem viure en aquesta festa de la qual som
tan sols els que arrepleguem les sobres del fem. Ens tracten com a bestiar, ens
humilien, ens marquen com si fórem empestats, ens neguen la nostra identitat,
ens assassinen de fam... Jo tan sols supere tota aquesta merda perquè crec que
un altre món és possible. Aquest poema va dedicat a la meua companya que com
altres dones del món lliure per ser dones encara ho tenen més fotut. Salut
companyes i companys.
Necessite abraçar-te
Si
deixara d’existir
ja res
tindria importància.
Ja no
sentiria el fred
ni la
calor del teu rostre,
ni em
menjaria els teus llavis,
ni
podria acaronar-te.
Retornaria
a la terra,
em
podriria en la terra.
Si
deixara d’existir
ja res
tindria importància.
Però
com encara visc
necessite
abraçar-te,
besar-te,
fondre’m amb tu,
respirar
el mateix aire.
Però
com encara visc
necessite
caminar
entre
rius, valls i muntanyes,
perdre’m
entre grans tempestes,
mesclar-me
entre homes i dones
que
estimen i també moren.
Què
seria de nosaltres
si no
existira l’amor?
Com
bategaria el cor
sense
aquest tipus de màgia?
No
seríem el que som.
Seríem
roques marmòries
fredes,
sense sentiments,
envoltades
per les boires
perpètues
del la pena.
Si tu
no estigués amb mi
i jo
no fora part teua
el meu
cos s’apagaria
i la
ment em deixaria.
Seria
la fi del món.
Les
roses sense perfum
farien
muts als ocells,
perdrien
els seus colors,
la
vida seria grisa.
Si tu
no estigués amb mi
ja res
tindria importància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada