Estosololoarreglamosentretodos?

Al escoltar el manifest d’Estosololoarreglamosentretodos.org he sentit un desassossec que m'ha fet pensar en si, de veres, açò sols o puguem resoldre nosaltres. I de sobte he vist el paregut entre el que el manifest proposa i la bravura i força d'ànim dels esportistes espanyols d'abans de la democràcia.

L’esforç personal va ser, durant massa anys, l’únic motiu perquè sorgiren noms espanyols importants en l’esport mundial. Federico Martín Bahamontes, L’àguila de Toledo, vencedor del Tour de França de 1959, deia: “jo em vaig fer ciclista gràcies a la fam”. Joaquín Blume, campió d’Europa de gimnàstica, va popularitzar la posició del Crist en les anelles; Manolo Santana, el popular tennista guanyador de multitud de títols durant els anys 60; o Àngel Nieto, el pilot de motos que entre 1969 i 1984 va guanyar 12 títols mundials de 50 i 125 cc.

Grans noms que van sorgir de l’enorme erm que era l’esport espanyol del període de la dictadura. Sense inversió, sense infraestructures, sense educació esportiva,( l’esport es limitava al futbol en el carrer i a taules de gimnàstica, tipus militar, en l’escola) el resultat no podia ser un altre.  Estrelles de l’esport que sorgien del no-res i, quan deixaven de brillar, es tornava al no-res. Amb l’arribada de la democràcia es van aconseguir  els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i es va invertir en infraestructures esportives, el programa ADO, es va ampliar el pressupost dedicat a l’esport de base i açò va propiciar una enorme eclosió de figures i equips espanyols en totes les disciplines. L’esforç personal en un ambient social i material adequat va elevar el nivell de l’esport d’aquest país per damunt del que mai haguérem pensat.

El manifest d’Estosololoarreglamosentretodos.org apel·la a la “il·lusió, entrega i compromís”, és a dir, a l’esforç personal i a l’optimisme, per a aconseguir eixir de la crisi en què estem immersos. És, per descomptat, necessària aquesta actitud, i més necessària encara que el principal partit de l’oposició utilitza la crisi i el pessimisme social com a arma per a aconseguir guanyar les pròximes eleccions, però només amb iniciatives, sense inversió ni infraestructures adequades no eixirem del forat, perquè no és això el que ens ha afonat.

La falta de control institucional dels negocis financers, que només busquen el benefici  privat il·limitat encara que siga a costa de l’interés general; la immoralitat de l’especulació que només serveix a l’enriquiment d’alguns individus sense escrúpols;  i la injustícia que suposa els privilegis d’una minoria de ciutadans que trenca l’equilibri social, estan en l’origen d’aquesta greu crisi econòmica i social.

Diu el manifest al·ludit: “Volem arreglar açò, i no esperarem que ningú ho faça per  nosaltres. Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho va a fer?”. Però, sincerament,  dubte que es faça si els recursos públics no es dirigeixen a millorar l’educació, la investigació i innovació, a fomentar millors infraestructures col·lectives i a incrementar l’estat de benestar. Ni l’esforç per si sol ni la solidaritat, sense deixar de ser necessaris, seran suficients si no hi ha l’increment dels recursos públics que oferisquen l’ambient social adequat que el mercat és incapaç de crear  per la seua mateixa naturalesa depredadora.

Si entre tots volem evitar que sorgisquen només grans noms, aïllats i insuficients, i pretenem una societat competitiva, preparada i equilibrada, hem d’exigir més sector públic i menys mercat sense control. Només llavors tindrem bons equips i bones individualitats sense haver de dir, com Bahamontes “jo em vaig fer ciclista gràcies a la fam”.