diumenge, 15 de maig de 2011

Indigna’t, resisteix, reacciona

Quan les paraules públic, igualtat, fraternitat, dignitat, justícia... comencen a perdre el seu significat en la col·lectivitat, alguna cosa està passant. Quan el nosaltres es dilueix davant de l’individualisme, on el que importa és el jo i que rebente l’altre, quina es la nostra identitat? No sé vosaltres, però per mi és la que es construeix dintre del capitalisme salvatge o no salvatge. 

Si aquesta superestructura està acompanya de corrupció, comportament innat del mateix sistema, tots podem veure el que passa. El capitalisme perd el seu sentit, si és que en té algun, ja no hi ha cap relació entre l’oferta i la demanda, la competitivitat es transforma en una relació entre pocavergonyes i la producció és substituïda  per l’especulació. Tot està al voltant d’un gran somni, amuntegar cada vedada més diners. A partir d’aquest moment el monstre ja és adult. 

L’altre pas ja el conegueu, ens fan  creure que som els reis del mambo, que no ens fa falta altra cosa que la societat de consum, i una vegada ja ens han enganxat en hipoteques, cotxes grans, cases mal construïdes i moltes altres coses, vénen les tornes. Els treballs cada vegada són  més precaris i mal pagats, ens intenten fer creure que som uns mal feiners i que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Amb aquesta filosofia tot pareix ser que els únics que han patit són ells, els grans mercaders, pobrets. 

Mentre, el sistema financer es desploma i arrossega a tor ser humà, nosaltres, els ningú, hem de pagar tota l’orgia del capital. La paguem amb milions de persones aturades, amb milions de persones que no tenen ningun tipus d’ajuda i amb moltes altres més que anirem al carrer, amb la marginació de milions de joves i, per si fora poc, amb la destrucció de tot allò que és públic: sanitat, educació, pensions, etc. 

Els ningú comencem a pedrer el poquet que teníem arreu de tot el món, la proletarització galopa fins a tirar-nos al mar i busquem, damunt de vaixells de merda, un altre futur que la globalització s’encarregarà de negar-nos.  

Al País Valencià tot aquest procés es pot accelerar encara més si donem poder absolut a la dreta corrupta. Si així passa, possiblement l’altre pas serà el desenvolupament d’una màfia encara millor organitzada com la que podem veure en ciutats decadents de la Itàlia del Cavalieri. Un exemple el tenim a Nàpols on la gent ha de viure entre muntanyes de merda. Arribar a aquesta situació és molt fàcil, eixir d’ella és un altra història.

Què fer? Per als que no creguem en Déu la resposta pot vindre de tots nosaltres. Almenys en maig no et quedes a casa, indigna’t, resisteix, reacciona i vota. Dóna’ls fort en els morros i així començarem a recuperar la democràcia que ens han robant els banquers i els palmeros del capital.

Com diu Luis G. Montero, un gran poeta, “ Cuando las revoluciones obreras asustaron al capitalismo, sus políticos inventaron el Estado del bienestar para tranquilizar al respetable. Las urnas deberían darle ahora un aviso para que dejasen de desmantelar los derechos sociales. Un voto puede ser una forma de pedir respeto al Fondo Monetario Internacional”.

Per cert on estan els mercats en Lorca? Ni estan, ni se’ls  espera. Una vegada més ha sigut l’Estat, que som tots, el que ha agarrat el brau de les banyes i està intentant fer front aquesta dissort.    

Minoria
Visc entre la gent que parla una altra llengua.
Parle entre gent que sol malpensa o ni pensa
i, entre els pocs que pensen, sóc ovella negra.
La llum trenca les veus de la demència

i la nit du el malson de l’existència,
mentre les finestres tancades en miren
sense clemència, perquè sóc la punxa
que molesta la vanitat insofrible

dels que viuen però moren d’angúnia,
de pena, d’enveja, assetjats de tristesa.
Visc entre gent que no entén la meva llengua

i menysprea la diversitat dels colors
que recorren l’albereda. Tot canvia
res no queda, ni la nostra  decència.


L’interior desconegut
Busco en el meu interior tan sol respostes
a preguntes incertes que jo no conec.
Busco la gent que conega les preguntes
per a combatre tot el meu desassossec.

Busco en la força del meu endins tots els reptes
que em desencadenen un atordit batec,
que m’ajude a creure en els homes rectes
sense tanta posa, perquè en Déu ja no crec.

Busco el que he perdut, tota la fragància
que germina de la ingenuïtat plena.
He trobat tota la meva innocència

esvaïda  en un mar sense clemència
que colpeja la costa, que l’abandona
a la certesa de la prepotència.

1 comentari:

  1. El dit acusador de Rajoy s'adreça a Matas...És una premonició de què ho farà, també, contra Camps si el jutge l'asseu al banc de l'Audència?
    Sommiar és gratis. No?

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...