La primavera és un moment de reflexió, de revolucions, de vida... A poc que tingues una mica de sensibilitat te n'adones de l'arribada dels ocells que van partir l’hivern passat cap a altres indrets. L'oroneta torna a delectar-nos amb les seves giragonses, els esquadrons de falsies xisclen sota de les nostres ciutats i pobles. Els arbres tornen a recuperar les fulles perdudes i de repent s'omplin de flors, lloc on les abelles es rebolquen mentre es posen morades de nèctar i pol·len.
Qualsevol corriol està sembrat de flors i d'insectes, davant dels ulls tenim una infinitat de microcosmos que ens acompanyen al llarg de les nostres caminades. Tot pareix molt senzill, tan sol cal obrir la teva percepció i són milers els missatges que t'arriben.
Però la realitat és un altra, en l'anomenada “civilització occidental” gran part de la població viu en ciutats enormes. Els nens tan sol veuen animals o plantes, que no siguen exòtiques, quan ixen fora d'aquests monstres de formigó, quitrà, soroll i màquines. Per si fora poc, i ara parafrasegem a Umberto Eco, quan ixen de vacances la majoria d'ells, pares i xiquets, s'allotgen en llocs que els antropòlegs comencen a nomenar “no llocs”, que són espais de circulació, consum i comunicació homogeneïtzats i que s'estenen al llarg de la Terra des del Nord fins al Sud i des de l'Oest fins a l'Est. Això si, tots tenen un denominador comú presenten una realitat tota ordenada, d'esquena a la naturalesa, on reina la falta total de sensibilitat.
Aquesta cultura antinatural inclòs la patim als pobles. En els jardins tot és formigó i taulellets, la terra està proscrita i tan sol es veuen palmeres californianes o acàcies africanes. Això si, tot ordenat i rodó, com si els paisatges dels dibuixos animats hagueren pres vida. L'atac no sol es limita als jardins, els rius transcorren per séquies ben formigonades i el gran somni és tindre les muntanyes netes, però netes en quin sentit?
El que és ben cert és que poc a poc va desenvolupant-se una societat que ja no sap qui pon els ous, que els peixos corren pel mar i no per les muntanyes i que mentrestant ens estan robant una infinitat de sensacions, lliures de les urpes dels mercaders, que desapareixen diluïdes en un món no natural, rodejat de formigó, quitrà, molta misèria i explotació. Procés que ve acompanyat, en el nomenat món lliure, d'una homogeneïtzació cultural que posa en ridícul l'igualitarisme que es va dur a terme en el nomenat socialisme real.
Des d'ací tan sol vos incite que gaudiu de la primavera amb els cinc sentits, que no vos donen gat per llebre, i així vos sentireu totalment lliures. Salut.
Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña
León Felipe
Torna la primavera i tu amb ella
Amb quina embranzida ve la primavera
i jo la llambregue des de l'albereda.
Els avions tornen a les balconades
mentre les violetes ens acompanyen.
La Terra se'm traga, el ningú retorna a ella,
quan esclaten rialles entre la pebrella.
Camine rodejat de multitud i sol
retrobe la flaire que no m'ofega
quan la gent gaudeix les giragonses que fa
l’oroneta mentre esclata la tempesta.
Torne a sentir-me molt xicotet, pedra,
davant de tot el formiguer que em rodeja.
Torne a ser tot i res mentre la vida
em colpeja amb tota la vehemència.
Les ciutats
Les ciutats estan tristes i gastades,
farcides de soroll, de brutícia.
Són enormes taüts plens de fantasmes
sense cel, ni capvespre, ni migdia.
MARC GRANELL
La ciutat
Entre parets fredes s’esgota la vida
plena de gratacels i antenes molt lletges.
Homes i dones caminen per la buida
i fastigosa plaça tots els diumenges.
Els veïns creuen la cruïlla pàl·lida
amb cotxes i petites tartanes roges,
però no es coneixen i van a la crida
que fan a la nit totes les llumenetes.
Trons metàl·lics confinen la tranquil·litat
en torres de cristall i de marbre negre
on els veïns juguen sovint al despistat.
Les illes verdes donen la tonalitat
i converteix el dia en més alegre
mentre els nens juguen i trenquen l’anonimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada