Quan els partits majoritaris tenen una aclaparadora coincidència programàtica, una sospitosa coincidència en les receptes neoliberals per eixir de la crisi, es troba a faltar un discurs d’esquerres amb alternatives a tot allò que presenten com inevitable: retalls en l’estat de benestar, pensions, salaris i drets laborals i civils.
Trobem a faltar eixa esquerra que en les èpoques d’abundància hem arraconat per desfasada, per recordar-nos que la societat està estructurada en classes socials i nosaltres pertanyíem a la classe obrera. Amb una carrera universitària, amb un treball mitjanament remunerat pensàvem que tots érem ciutadans iguals. Seguíem la bacanal del capital financer, justificant-ho perquè ens permetia gaudir de les sobralles de la festa. La crisi ha posat cadascú al seu lloc i, encara que hi ha gent que no vol reconèixer-ho, s’ha demostrat que hi ha classes socials, existeix la lluita de classes i els rics estan guanyant-la per abandó del contrincant.
Som ciutadans, però, i tinguem raons per no tirar la tovallola i continuar lluitant. Ens queda la indignació i la rebel·lia que porte a reaccionar davant la mentida i la injustícia. Hi ha solucions sense castigar a la majoria de la població: Banca pública dirigida a atendre les necessitats reals de les empreses, economia productiva i no especulativa, impostos progressius per finançar el deute, etc.
Aquestes propostes i altres en la mateixa línia són les d’Esquerra Unida, l’esquerra que havíem deixat de costat perquè no era moderna i ara trobem a faltar. Diu Cayo Lara, l’actual coordinador d’IU, que "Si nos movilizáramos igual que con un Barça-Real Madrid, seríamos invencibles". Sabem que té raó. Quan els ciutadans ens mobilitzem som invencibles, podem aconseguir el que ens proposem. Només cal identificar les mentides i els mentiders i llevar-los el poder. Les eleccions i el vot ens ho permet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada