dimecres, 11 de maig de 2011

Immigrants, OTAN i Drets Humans: tres elements incompatibles entre sí.

Vaixell ple d'immigrants cap a Lampedusa
Les normes europees aprovades amb la filosofia socialdemòcrata ja no serveixen en temps de l’imperi neoliberal. L’Acord de Schengen ha saltat per l’aire per l’acció miop d’Itàlia i França, ambdós fugint dels que fugen de la guerra de Líbia. Una guerra oberta, on l’OTAN ha pres partit per un bàndol, amb l’argument habitual de vetllar per la seguretat dels civils libis. Per a que Gadaffi no mate més civils, occident, encapçalat per l’OTAN, arma als rebels i bombardeja ciutats. El resultat també és l’habitual: el conflicte s’allarga, els morts innocents augmenten i la societat civil es bestilitza, però els interessos de les petroleres estan fora de perill. 

L’excusa de la salvaguarda dels drets humans dels libis ha quedat malparada després de conèixer-se que 61 immigrants van morir, de set i de fam, a bord d’una embarcació entre Líbia i l’illa italiana Lampedusa.  Setze dies van estar a la deriva, en un mar Mediterrani on res no es mou sense permís de l’OTAN, al llarg dels quals un helicòpter els va tirar aigua i galetes i els va fer fotos, i un portaavions va passar pel seu costat sense fer cas  de la demanda desesperada d’auxili. De 72 persones que van sortir de Líbia només 11 van poder tornar, arrossegades per les corrents, a la costa líbia.

La Convenció sobre el Dret del Mar de 1982 va posar sobre el paper el que venia sent la pràctica lògica entre la gent del mar: l’obligació de qualsevol embarcació de prestar ajuda a tota persona en perill de morir al mar. En aquests temps, però, el interés està per damunt de la lògica humanitària. Un vaixell ple d’immigrants és un problema, com va demostrar el pesquer espanyol Francisco y Catalina, en 2006, quan va auxiliar 51 persones a 15 milles de Malta i després van veure, incrèduls, que no podien dur-los a terra perquè cap estat els admetia. 

L’OTAN, l’organització que té la força per imposar els drets humans, ha demostrat, una vegada més, els drets que els interessa defensar. I no són, precisament, els interessos dels humans que tenen que abandonar la seua terra encesa en una guerra que els és aliena. Són temps difícils per als drets polítics, laborals, socials i, en definitiva, per als drets humans. L’ultraliberalisme imperant ha trencat amarres amb tot el que té a veure amb els valors més elementals, els que ens han convertit en éssers socials i solidaris, els que ens han convertit en humans. 

L’actual sistema econòmic ens torna a la llei del més fort, a la llei de la selva. Ara en el món hi ha una clara incompatibilitat entre les normes racionals col·lectives  i els interessos privats egoistes, i qui té la força recolza els segons. En mig estem els ciutadans, com un iceberg a la deriva, la punta visible del qual són els immigrants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...