diumenge, 16 de maig de 2010

No era això, companys, no era això


En veure les mesures per a reduir el deute públic que ha fet públiques el president Zapatero, ma vengut al cap la cançó de Lluís Llach: “No era això, companys, no era això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels”.

La lluita de classes va dur la democràcia perquè els ciutadans necessitaven protegir-se dels abusos del poder. Sota el paraigües de la democràcia les classes populars van poder desenvolupar el individu, com ser portador de drets polítics. El segle XX va ser el més cruent de la història en lo que respecta a la lluita de classes, però, en occident, el resultat va ser una democràcia del equilibri, del consens entre classes i els drets socials.

El poder es repartia entre les elits de les dues classes, alternant-se en el poder. S'acceptava el sistema capitalista a condició de que es practicaren correccions per evitar la polarització extrema entre burgesia i treballadors. L'Estat de benestar es va consolidar així, amb les aportacions de la socialdemocràcia i la col·laboració i conformitat de la burgesia que havia combatut al moviment obrer. La renuncia a la revolució es compensava amb l'Estat de benestar.

A Europa es van imposar els estats que esdevendrien de tradició liberal, com Anglaterra, i els estats governats per partits socialdemòcrates per molts anys, com Suècia, Noruega, Dinamarca o Finlàndia. Aquestos darrers han mantingut alts nivells de competitivitat econòmica i, al mateix temps, alts nivells de cohesió social i baix index de pobresa, gràcies a l'Estat de benestar implementat. Els països de tradició liberal han vist augmentar les desigualtats i la pobresa i, per tant, descohesió social. A més, la feblesa dels estats liberals han tingut més problemes per a superar èpoques de crisi com l'actual, que requereixen estats amb recursos i ressorts per actuar eficientment.

Espanya, que va arribar tard a gaudir de la democràcia, va a la cua de la Unió Europea en tots els index que defineixen l'Estat de benestar i encapçala els de desigualtat i pobresa. En els anys de bonança econòmica no s'ha invertit en reduir la diferència en despesa social. Al contrari, la reforma fiscal per a les rendes més altes del Sr. Aznar va deixar d'aportar, a la hisenda espanyola, 4800 milions d'euros anuals. Les privatitzacions d'empreses rentables com Telefònica i les subvencions a empreses amb sucosos beneficis com Repsol o les elèctriques van digerir milions d'euros públics, mentre la despesa social baixava al penúltim lloc de l'UE, sols per davant d'Irlanda.

El primer govern de Zapatero, borratxo pel fort creixement econòmic i la forta demanda de mà d'obra de la construcció, no va saber rectificar el rumb equivocat que havia imposat el neoliberalisme d'Aznar. El creixement basat en la rajola, quasi exclusivament, donava treball però ocultava les desigualtats. L'alegria econòmica va portar al govern socialista a rebaixar impostos (IRPF, patrimoni, etc.) en lloc d'incrementar la despesa social per retallar diferències amb Europa. A pesar d'això es va incrementar la protecció per l'atur i les pensions per damunt de l'IPC.

En la legislatura actual el plantejament va ser més ambiciós. La Llei de dependència es un pas enorme en la bona direcció, però arribà la crisi. L'augment del deute públic per a evitar l'enfonsament de les entitats financeres i per mantindre l’ocupació dins d'uns index acceptables, ha forçat a prendre mesures excepcionals. El deute no es excessiu, però el fet de pertànyer a la zona euro, on els liberals dominen la política, obliga a prendre mesures per a reduir-ho, de forma dràstica.

El que no quadra amb un govern socialdemòcrata son les opcions triades. Els treballadors estan patint l'atur i la congelació, quan no la rebaixa, dels salaris. Les pensions son de les més baixes de la Unió Europea. Els funcionaris porten anys amb els salaris amb pujades mínimes, inclús en els temps d'eufòria econòmica. L'IVA castiga més a les butxaques petites que a les grans, moltes de les quals encara no han notat la crisi.

Per contra la banca rep milers de milions públics a molt baix interès per a que circule el crèdit, però les empreses no aconsegueixen finançament. Les rendes altes tenen els tipus de cotització a hisenda dels més baixos de l'UE. Els SICAV, es a dir les grans fortunes d'aquest país, cotitzen al 1% a hisenda. Les rendes del capital al 18%. Els beneficis d'empreses el 25%. L'Església, en un Estat laic com el nostre, s'emporta 250 milions anuals per la creueta de la declaració i costen 650 milions a l'any els salaris del mestres de religió, que contracta l'església i paguem tots.

Els ciutadans som conscients de la necessitat de l'ajust, però també som conscients que no som els causants de la crisi. Hom pensa que la càrrega deu repartir-se equitativament. Qui més tinga que aporte més. En cas contrari, com diu la cançó, “Pot ser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...