Cap on van els sindicats?

Són les estructures sindicals adequades per la situació actual? És vàlida la pràctica sindical dels majoritaris per als interessos dels treballadors assalariats? Com respondre a la declaració de guerra que suposa la reforma laboral i les mesures preses pel partit representant dels interessos de les classes dominants?

Els sindicats van sorgir com instruments de suport i ajuda mútua entre els treballadors, un instrument de defensa front a la contínua agressió de la burgesia que considerava els treballadors éssers inferiors al seu servei. Amb la implementació del sistema de fàbrica, es va afavorir la comunicació i la identificació d'interessos comuns de milions de treballadors manuals, el que va fer sorgir la consciència de classe, la percepció del poder de la unitat i la solidaritat del treball front al capital. La lluita de classes va ser forta i extremadament cruenta. La Revolució Rusa va mostrar la capacitat i el poder dels treballadors per canviar el món. Infinitat de conflictes locals, l’Estat soviètic i dos guerres mundials van dur al convenciment de la necessitat de diàleg per minimitzar les discrepàncies entre classes i cercar un denominador comú que permetera la pau i el benestar social.

A Espanya, després del genocidi de la Guerra Civil i la brutal repressió dels feixistes victoriosos, va ser a la mort del dictador quan els sindicats, fins aleshores clandestins, jugaren un paper institucional important. En els Pactes de la Moncloa són la frontissa que permet obrir la porta de l'evolució democràtica de l'Estat autoritari, moderant exigències dels treballadors a canvi de llibertats, protecció social, estat de benestar i redistribució de la riquesa mitjançant una reforma fiscal. 

La Constitució de 1978 reconeix la funció social dels sindicats com representants del interès general i els assigna la funció de la negociació col·lectiva laboral, la participació en la Seguretat Social i en l’activitat dels organismes públics que afecten a la qualitat de vida i benestar general i l’assessorament i col·laboració en la planificació econòmica del govern. Tot feia pensar que caminàvem amb pas ferm cap a l’homologació democràtica amb els països europeus dels que formem part. Però els poderosos, que gràcies a la defectuosa transició mai han deixat de ser-ho, han anat soscavant la força sindical, en primer lloc, presentant com anacrònic el vocabulari, les idees i la pràctica sindical mentre presentaven la seua ideologia liberal del segles XIX com el pensament avançat i del futur; i en segon lloc retallant, en la pràctica, els drets laborals, reformant a la baixa l’Estatut del Treballadors.

Imatge de: http://www.lamanchaobrera.es

Els sindicats han sigut, doncs, una peça clau en la construcció de la democràcia en aquest país i ara són víctimes del sistema que han ajudat a construir. Formant part del sistema que haurien de combatre han perdut l'esperit crític i han admès com a vàlids els pressuposts de la classe social adversària. L'acomodament de la societat en general, que també s'ha amerat de la ideologia dels poderosos, ha convertit les principals organitzacions obreres en sindicats de serveis. Negociació col·lectiva, cobertura legal per problemes laborals, cursos de formació barats o gratuïts i, fins i tot, viatges i vacances, és el que la ciutadania veu i demanda d'un sindicat. Lluny queda la solidaritat i la consciència de classe, doncs parlar de classes socials està passat de moda i ningú es considera obrer. Oblidat està el paper reivindicatiu i rebel front a la injustícia social, el fer de tots el problema de cadascú. 

Les reformes laborals han anat dificultant el treball sindical però la última ha sigut un colp mortal per al sindicalisme de serveis als que s'havien acomodat els majoritaris. La negociació col·lectiva no té cap valor, doncs si no hi ha acord l'empresari imposarà el seu criteri i, a més, aquest pot incomplir els acords. No hi ha drets laborals que defendre, perquè l'empresari pot, legalment, acomiadar a un treballador amb un baix cost, el que deixa en paper mullat tots els demés drets als que renuncien per mantindre el treball. L'afiliació baixa perquè els treballadors no veuen rendible el cost de la quota, el que debilita els sindicats i resta força en els fors on té representació institucional. A més la ciutadania percep el sindicat com una estructura aliena perquè no s'hi senten part. 

La ciutadania, que se sent tan aliena als sindicats com als partits polítics, està organitzant-se en grups d'ajuda mútua, associacions de recolzament a determinats grups que demanden solidaritat, com al segle XIX, quan encara no hi havia organitzacions sindicals, com en un déjà vu històric. Els dirigents sindicals hauran de repensar què volen ser, com tornar a connectar amb la ciutadania, com oferir les estructures sindicals als ciutadans per a fer front a la bestial agressió que estem patint, com mostrar els sindicats com un bastió adequat per la lluita de classes. I com fer que els assalariats prenguen consciència del que són i de quins són els seus interessos... o desaparèixer.