dilluns, 25 de febrer de 2013

El "catenaccio" en política



La tàctica de Rajoy, des de que va ser designat candidat a president per Aznar, ha sigut el que en futbol es coneix com “catenaccio”: sempre a la defensiva, sense arriscar res, esperant un error del rival per aconseguir un empat o una pírrica victòria, ni que fos de córner en el temps de descompte. Rajoy s'ho pot permetre perquè sempre juga en casa, té una afició incondicional a la qual només li interessa el resultat i, a més, sap que un empat és per a ell una victòria, perquè assegura que res no es mourà.

Així doncs hem vist com el PP s'ha mantingut en l'oposició tancada sense fer cap moviment i, en quant se n’ha adonat del error del contrari, s'ha llançat en tromba a aplicar les reformes que els seus exigien. El catenaccio ha funcionat. No és un joc brillant però és efectiu, si més no per alguns.

Potser per això que ara Rubalcaba intenta fer el mateix joc. S'enroca i espera que la crisi acabe amb el crèdit de Rajoy sabent que, al final, el PSOE tornarà al poder, doncs així ho exigeix el sistema bipartidista que s'ha instal·lat a la nostra democràcia per la porta falsa. Les dades, però, no segueixen eixa lògica. 

Els gràfics publicats per eldiario.es posen en qüestió que aquest sistema de joc servisca per a tots. El catenaccio en política pot servir per als conservadors, els poderosos que poden resistir sense modificar la seua forma de vida, per als seguidors que gaudeixen de les sobralles dels privilegiats fins i tot en temps de passar-la magra, per aquells que poden deixar de guanyar però no perden. 

Tancar-se al castell i esperar que l'assetjador tinga un error no pot servir d'estratègia quan la teua gent està a la intempèrie, sense recursos i patint un constant acuit i acorralament injust i fora de tota raó. No estranya doncs que els mateixos votants del PSOE qualifiquen de penosa la intervenció de Rubalcaba en el debat de l'estat de la nació, ni que els votants del PP qualifiquen de bona l'actuació de Rajoy. El lider de la dreta ha fet, en la pràctica, el que els seus seguidors demanaven: la reforma laboral i acabar amb l'estat de benestar; poc importa el que diga al Congrés ni que la corrupció fos la forma d'aconseguir-ho. El lider de l'esquerra no va fer el que demanaven els seus seguidors, quan governava i podia, ni ataca proposant el que la ciutadania exigeix al carrer, des de l'oposició. 

Els ciutadans, al ras, diuen que “no nos representan” amb motius. Pateixen un govern que ha fet desistiment de les seues obligacions cap a la ciutadania i una oposició a la defensiva, que deixa passar el temps mentre es perden drets i serveis que han costat molt aconseguir i tardarem molt en recuperar, mentre ciutadans desesperats opten per l’emigració o, indefensos i abandonats a l’avarícia dels bancs decideixen suïcidar-se. El catenaccio no serveix per a la política progressista perquè la gent no pot viure sense treball, sense vivenda, sense futur...

1 comentari:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...