Solidaritat, desobediència i rebel·lia

En els periòdics, en la televisió, en el parlament, sempre estan rient-se. No és que estic en contra de la rialla, però si que em fa fàstic la rialla hipòcrita i falsa dels que ens governen o desgovernen, segons es mire. Ja se’ls pot dir tot el que es vullga, ells es riuen, ja poden ser diputats, ministres, el president del govern... el somriure sempre el tenen en la boca. Tot forma part del seu decorat, de la mateixa mentida.

No obstant això, davant de la situació caòtica que ens ha tocat viure, si no volem morir d’aversió haurem de riure, almenys, amb molta gana. És l’hora de grans dosis d’imaginació per poder superar la repugnància que regolfa per totes les cantonades. Com diu Garzón és el moment de l’espoli d’allò que és públic en favor d’allò que és privat o encara més clar del robatori dels diners dels pobres per part dels rics. Aquesta situació, acompanyada per la impunitat que té un sector minoritari de la població, és la que fa créixer l’angoixa entre la gent,  però també l’esperó  responsable de la renaixença  de comportaments solidaris oblidats en la memòria. Un exemple d’aquesta actitud l’hem vist entre els bombers que s’han negat a participar en un desnonament. Que bonica és la desobediència.

És en actituds com aquestes com podrem derrotar-los i com podrem desterrar el sofriment del poble. El germen del  teixit social de defensa contra les agressions salvatges és un fet que no es pot amagar i, com acabem de veure, comença a donar els seus primers fruits, la desobediència i la solidaritat. Pot ser la solució a tots els problemes que estem vivint no siga fàcil, però pareix que ha començat a brotar i no ens referim als brots verds del govern, si no a les actituds de rebel·lia que naixen espontàniament  entre la gent i que tan sols són una expressió de defensa a tanta agressió.

Aquests versos van dedicats als enamorats i les enamorades, solidaris, rebels i desobedients. Salut i llibertat companys i companyes.

El Poeta Dissident

Pels carrers estrets camines

Entra llum pel llagrimal

rebolcant-se entre l’escuma

que ompli les teues parpelles.

L’horitzó roig, negre i blau

acaricia el teu iris

des d’ on s’obri una finestra

immensa, plena d’ocells

de colors i pensaments.

La força de les teues llàgrimes

es dilueix per les galtes

enceses en flames dolces.

Les mirades t’acorralen

i t’ofenen pel que pesen.

Pels carrers estrets camines

entre papallones negres

i finestres indiscretes,

al ritme enamoradís

de les donzelles molt belles.

La bellesa t’acompanya

apegada entre les cames 

i les revoltes del riu

que se’n fugen per muntanyes.