dilluns, 19 de novembre de 2012

Buenaventura Durruti, un revolucionari nat



Durant tota la primera meitat del segle XX les condicions de vida de les classes populars treballadores era tremendament precària. Les condicions laborals que havien d'acceptar els treballadors distaven ben poc de l'estat dels serfs, amb la diferència que el patró, a diferència del senyor, no es feia càrrec de l'alimentació, vestit i habitatge de l'assalariat. 

El capitalisme havia trencat les antigues relacions entre servents i senyors i disposava de la mà d'obra com si de qualsevol màquina es tractara, sense drets laborals, amb una justícia feta per ells i per a ells, desproveint als obrers d'humanitat. Sols així, negant-los la condició humana, animalitzant-los, podien viure amb la consciència tranquil·la, amb la benedicció del capellà per suposat. 

En aquest ambient d'injustícia i abús van sortir entre les classes populars rebels que reivindicaven, davant la societat, la seua naturalesa humana amb tots els seus drets i, quan els negaren les vies legals i raonables, utilitzaren la via de la força per mantindre la seua dignitat com a persones. La desesperança i no tindre res a perdre els va llançar a l’aventura revolucionària encara que els costara l’únic que posseïen:  la vida.

Guerres, milions de morts i infinitat de drames individuals i familiars va costar construir la societat del benestar on tots érem ciutadans amb drets i serveis  que asseguraven la vida amb un mínim de  dignitat. Aquesta societat de ciutadans que ara estan destruint. Els poderosos estan jugant-se, però, la pau social que ha permès el període més just i més pròsper de la història de la humanitat. Si tornem a la iniquitat i l’abús tornarem a l’enfrontament en defensa pròpia. 

Aquest va ser el cas de Buenaventura Durruti que es va negar a que el tractaren com un animal i va emprar la raó contra la mentida, la igualtat contra la iniquitat dels privilegiats i la violència contra la violència soterrada de la injustícia i per fer front a la violència del pistolerisme de les classes dirigents i els seus aliats -la policia, l'exèrcit i l'església- per mantindre les preeminències de classe. 

Tot seguit publiquem el resum d’un article de la revista “Tiempo de Historia” que va aparèixer en novembre de 1976 amb motiu del 40 aniversari de la mort de Durruti succeïda el 20 de novembre de 1936.



De peu, al mig, al taller mecànic
Buenaventura Durruti naix el 14 de juliol de 1896 a Leon. És el segon de vuit germans dels quals només tres van sobreviure a la guerra. Després d’un breu pas per l’escola comença a treballar d’aprenent de mecànic baix la tutela d’un socialista amic de son pare. La influència d’aquests dos homes el va portar a afiliar-se a la UGT  als 16 anys. 

El treball de mecànic el va dur a Matallana, a uns 30 km de Leon, on va participar en un conflicte dels miners amb un enginyer, al qual van aconseguir fer fora. Però al tornar a casa s’assabentà que la Guàrdia Civil havia preguntat per ell. 

La gran vaga revolucionària de 1917 el va trobar treballant a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. UGT i CNT la promovien i Durruti va desplegar una gran activitat, el que li va costar l’ocupació i l’expulsió de la UGT.  Buscat per sabotejador i per desertor va haver de fugir, primer a Gijón on va contactar amb la CNT, i després  a França amb el seu amic “El Toto”. 

El dia de cap d’any de 1919 torna a Espanya de forma clandestina per complir una missió encarregada pel sindicat. Després d’implicar-s’hi en conflictes laborals d’Astúries, Leon, i Valladolid, s’encaminà cap a Galícia, on va ser detingut, identificat com desertor, sotmès a consell de guerra i empresonat.  Però va aconseguir fugir-s’hi i en juliol del mateix any tornava a França.

En 1920 torna a Sant Sebastià, on rebutja un càrrec al Comitè de Metal·lúrgics de la CNT. “Els càrrecs importen poc. El que és important, per a mi és la base, per a poder obligar als de dalt, des d’ella, que respecten els seus compromisos, impedint així, si més no, que s’hi burocratitzen”. En Euskadi  forma un grup, anomenat “Los Justicieros”, que pren com a primer objectiu acabar amb la vida del rei Alfons XIII, que havia d’acudir a Sant Sebastià  per inaugurar el Gran Kursaal, però una denuncia ho impedeix. 


"Los Solidarios"
 A finals de 1923 es va constituir el grup “Los Solidarios” seguint la línea de violència com a resposta a la violència de la patronal que subvencionava bandes armades per neutralitzar el creixent poder de les organitzacions obreres. El grup estava format per Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Juan Garcia Oliver, Eusebio Brau, Aurelio Fernández, Miguel Garcia Vivancos, Alfonso Miguel, Ricardo Sanz, Gregorio Suberviola, Rafael Torres Escartín, Juliana López, Ramona Berni i Antonio “El Toto”. 

El primer condemnat a mort pel grup fou el cardenal arquebisbe de Saragossa, Juan Soldevilla i Romero, del que Pío Baroja diu en “El Cabo de las Tormentas”: ”...era un reaccionario de influencia. La ejercía no solo en su sede sino en Barcelona y recomendaba a las autoridades de allí medidas fuertes y duras contra los obreros y los agitadores. Los anarquistas sabían que el arzobispo conferenciaba en Reus con los jefes de la Patronal de Barcelona y daba consejos para atacar a la organización sindicalista obrera. (…) El arzobispo fue muerto en el auto cuando entraba en su finca. (…) Los anarquistas le hicieron veinte disparos”.  

Poc després realitzen altra espectacular acció. Atraquen el Banc d’Espanya de Gijón i s’enduen 675.000 pessetes després de mantindre un tiroteig amb la Guàrdia Civil. Durruti fuig i dies després allibera al seu company Ascaso que estava empresonat. Els dos decideixen fugir a Paris on, junt a altres anarquistes, funden la “Editorial Anarquista Internacional” amb la finalitat de propagar el moviment llibertari arreu del món. 

A finals de 1924, Durruti i Ascaso, s’embarquen cap a Amèrica del sud. En Cuba treballen tallant canya i prompte comencen les accions. Un empresari que mantenia als obrers en condicions d’esclavitud medieval és executat, raó per la qual la pressió de la policia els fa sortir de l’illa cap a Mèxic. Allí troben a Vivancos i a Jover i junts recorren Uruguai, Xile, Perú, i Argentina. El nou grup s’anomena “Los Errantes”. 

Durant el periple americà assalten bancs en Mèxic, Xile, Argentina, i Montevideo, arreplegant fons per a l’organització. L’escriptor Waldo Bayer comenta en la biografia de “Severino Giovani”: “...y luego regresan a Europa en un increíble periplo de coraje a toda prueba y desenfado. Esa gente sabia resolver las situaciones más difíciles con absoluta tranquilidad i sangre fría”. Durruti, Ascaso i Jover, buscats per la policia de tota Amèrica Llatina, tornaren a Paris via Anglaterra sense problemes. 

Emilienne Morin companya de Durruti
Alertats de l’arribada a Paris del rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera per al 14 de juliol de 1924, “Los Solidarios” preparen un atemptat, però la policia és avisada i els tres són detinguts el 25 de juny. Aconsegueixen no ser extraditats a cap dels nombrosos països que els reclamaven. Són jutjats a França i en juliol de 1927 indultats i expulsats del país. La mateixa policia francesa els introdueix clandestinament a Bèlgica, on són descoberts però, gràcies a un acord amb la policia belga, els permeten residir a canvi de canviar d’identitat. Ascaso diu: ”És el més curiós que m’ha passat mai. La legalitat servint-se de la il·legalitat”.

El col·laboracionisme i la moderació de la CNT de Pestaña, Peiró, etc. va dur a un sector, encapçalat pel portuguès Germinal da Sousa,  a formar la Federación Anarquista Ibérica (FAI) en València a l’any 1927. Per a formar part de la FAI era imprescindible estar afiliat a la CNT però eren més partidaris de l’acció. 

El 14 d’abril de 1931 és proclamada la II República Espanyola i al sendemà, el dia 15, Durruti torna a Espanya. La nova organització, la FAI, seria dominada pels anarquistes pràctics, és a dir, per Durruti, Ascaso, Jover, Federica Montseny, Oliver, etc.  El 1er de maig, en un míting al Palau de Belles Arts de Barcelona, Durruti diu: “La República apenas si nos interesa; la aceptamos como punto de partida de un proceso de democratización social” . Al finalitzar el míting es va formar una manifestació pacífica però la Guardia Civil li va fer front amb el resultat de dos morts i varis ferits entre els guàrdies i un cenetista mort i quinze ferits. Durant aquest dies la companya de Durruti, Emilianne Morin, donava a llum a la seua filla Colette i, quasi al mateix temps, moria son pare a Leon. 

Colette al fons a l'esquerra, en 1979
Els efectes de la crisi del 29 es fan sentir entre la classe treballadora que està inquieta pels abusos de la patronal que empitjoren les ja precàries condicions de vida. Els conflictes i les vagues es repeteixen per tot l’Estat. El 18 de gener de 1932 el comunisme llibertari és proclamat a la conca minera de l’Alt Llobregat. Figols, Manresa, Berga i altres pobles es llancen a l’aventura revolucionària. Durruti els diu que “la democracia burguesa había fracasado; que la emancipación total de la clase trabajadora solamente podía conseguirse mediante la expropiación de la riqueza que detentaba la burguesía y suprimiendo el Estado” , però troben la ràpida intervenció de l’exèrcit i una forta repressió que s’estén per tota Espanya.  Durruti, Ascaso i 123 obrers més són detinguts i embarcats cap al bandejament en Fuerteventura. 

En abandonar el desterrament col·laboren amb els preparatius de la sublevació de gener de 1933 a Barcelona. Va ser un altre fracàs però la lluita dels anarquistes, especialment a Andalusia on no tenien res a perdre, va ser molt forta, i més forta encara la repressió. És conegut el que va dir el mateix Azaña: “¡Ni heridos, ni prisioneros! ¡Tirar al vientre!. En abril Durruti i Ascaso són detinguts. El conseller d’ordre públic, el feixista José Dencàs, declara que, amb aquestes detencions “La FAI había quedado completamente desarticulada”. Al juliol  ja estaven al carrer. 

En novembre de 1933 les dretes guanyen les eleccions i el nou govern declara l’Estat d’Emergència. El 8 de desembre declaren vaga general a Barcelona, València, Córdoba... i gran confusió en moltes més capitals. Els components del Comitè Nacional Revolucionari són detinguts, Durruti entre ells. Els reaccionaris en el poder alarmen les organitzacions dels treballadors. “La Solidaridad” llança proclames: ¡Obreros! ¡Trabajadores todos de España, militéis donde sea, os adjetivéis comunistas, socialistas, sindicalistas o anarquistas!... ¡Por la Revolución, por la Libertad, por la Justicia, por la Anarquía!...” Els acomiadaments i les detencions no desanimaren els treballadors en vaga que paralitzen Madrid i Barcelona, però va ser Saragossa la que va suportar trenta sis dies de vaga general per la solidaritat i organització dels obrers, al cap de la qual estava Durruti. 

La ascensió al poder de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) dirigida per Gil Robles, va fer front a la revolució asturiana de 1934. La repressió, dirigida des de Madrid per Franco, fou un exemple esgarrifós del que el poder pot fer amb homes indefensos i desesperats que lluitaven jugant-se tot el que tenien: la vida. 

La convocatòria d’eleccions per al 16 de febrer de 1936 va fer que els llibertaris abandonaren l’absentisme que havien pregonat fins aleshores. Deixar el poder en mans de la dreta era, ja ho havien experimentat, molt perillós. El triomf del Front Popular fa declarar  a Durruti en un míting en el Price de Barcelona: “ No venimos aquí a celebrar festejos por la llegada de unos señores. Venimos a decir a los hombres de izquierda que fuimos nosotros los que determinamos su triunfo, y que somos nosotros los que mantenemos los conflictos que deben ser solucionados inmediatamente. Nuestra generosidad determinará la reconquista del 14 de abril”

De l’1 al 12 de maig es va celebrar a Saragossa el IV Congrés de la CNT, amb milió i mig d’afiliats i el triomf inapel·lable de la FAI. L’atur, la disminució de jornada, reforma agrària, oposició al lock-out patronal, el retir, etc. foren exposades com els problemes més acuciants dels treballadors, i la situació polític-militar del país i les aliances revolucionaries foren clarificades. 

La sublevació militar del 18 de juliol va sorprendre a molts militants d’esquerra però no als de la CNT-FAI. Dies abans patrullaven per impedir la sorpresa de l’alçament. A pesar de la negativa de Companys d’armar al poble les forces populars, encapçalades per Durruti, Ascaso Jover, Garcia Oliver i altres anarcosindicalistes, lluitaven als centres neuràlgics de Barcelona per fer fracassar l’intent militar. El dia 20 moria, front a la caserna de Drassanes, Francisco Ascaso d’un tret al front. La notícia va encoratjar a Durruti que va dirigir l’atac a la caserna fins que, poc després, va onejar la bandera blanca. 

El 21 de juliol es va constituir el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, estructurat amb tres representants de UGT, tres d’Esquerra, uno d’Acció Catalana, uno del POUM, uno del PSOE, dos de la FAI, i tres de la CNT: Durruti, Garcia Oliver i José Arens, amb la finalitat de reclutar homes i assegurar la reraguarda. 

El 24 de juliol sortia cap a Saragossa la llegendària “Columna Durruti”. El tècnic militar, Pérez Ferrás, se’n va tornar a Barcelona perquè no concebia un exèrcit sense autoritat ni disciplina, i va ser substituït pel sergent Manzana, pròxim a la ideologia cenetista. Abans de sortir, el periodista canadenc Von Passen, va entrevistar a Durruti la hi va publicar al “Toronto Star”. En l’entrevista deia coses com: “El pueblo español quiere la Revolución y está en el trance de hacerla, a lo cual se oponen los fascistas. Este es el planteamiento general. En tales condiciones, no hay más que dos caminos: la victoria de los trabajadores, es decir, la libertad, o el triunfo de los facciosos, que significa la tiranía.” (...) “No hay gobierno en el mundo que luche contra el fascismo para destruirlo. Cuando la burguesía ve que el poder se les escapa de la manos, recurre al fascismo para mantener sus privilegios”  (…) “Esos señores (en referencia a Largo Caballero i Prieto), como demócratas burgueses que son, no pueden tener otras ideas que las que profesan. Pero el pueblo, la clase obrera, no se engaña. Los trabajadores saben lo que quieren. Nosotros luchamos no por el pueblo, sino con el pueblo, es decir, por la Revolución (…) sabemos que estamos solos (…) creemos que nadie nos ayudará. Hitler i Mussolini, lo mismo que los demócratas ingleses i franceses, temen el contagio revolucionario, que es lo que, en otro sentido, le ocurre también a Stalin”.
Milicians de la Columna Durruti a Aragó

Caspe  va ser el primer poble que va prendre Durruti, i després tots els de la rodalia. El post de comandament el va situar a prop de Bujaraloz. Pensava que la guerra i la revolució social eren inseparables, raó per la qual les col·lectivitats agràries es posaven en funcionament en quant es conqueria un poble. La col·lectivització era voluntària, però va arribar a barcar el 70% de la població de la regió. Els grans propietaris fugien i els camperols prenien decisions per majoria en assemblea, a pesar de l’oposició dels comunistes. Però era la falta d’armes la principal preocupació de Durruti. George Orwell s’estranyava de que no hi hagueren desercions en massa. En “Homenaje a Cataluña” diu:“No había nada que les sujetara en el frente, salvo la lealtad de clase

Durruti va viatjar a Madrid per entrevistar-se amb Largo Caballero, president i ministre de la guerra, però el va enviar de tornada a Aragó amb la promesa d’enviar-li diners per adquirir armes que mai van arribar. El boicot del govern a Durruti i els anarquistes era evident. Inclús camarades com Garcia Oliver i altres tan antics com ell havien evolucionat cap a la politització i el possibilisme. En octubre del 36 es forma un nou govern en el que participen quatre cenetistes: Juan López, Peiró, Montseny i  García Oliver.  El govern es trasllada a València i Miaja, president de la Junta de Defensa de Madrid, reclama les forces de Durruti. En principi es nega en redó però la insistència i la pressió de la seua organització el fan marxar amb 1.800 milicians i el sergent Manzana. 

El 15 de novembre, ja en Madrid, li assignen el front de la Ciutat Universitària, la zona més perillosa.  El 18 de novembre només en queden 700 milicians. La resta ha caigut baix el foc enemic. Quan es dirigia a supervisar l’assalt a l’Hospital Clínic, va sonar un tir i l’anarquista va caure amb una bala al pit. Al Ritz, convertit en hospital va morir el 20 de novembre de 1936, segons els doctors Bastos, Monje, Fraile i Santamaria: “muerte causada por una hemorragia pleural”.  Els combatents anarquistes, desmoralitzats per les circumstàncies estranyes de la mort, van abandonar Madrid i van tornar a Aragó. 

Funeral de Durruti a Barcelona
El 22 de novembre més de mig milió de persones acomiadaven en Barcelona a Beunaventura Durruti. Per a Joan Llarch “el líder anarquista més interessant, el més intrèpid en el món dels intrèpids, i el que, segurament també va comprendre primer què és el que havia passat a Espanya després del 18 de juliol” 

Antonio Bonilla, que junt al xofer Julio Grave, Miguel Yoldi i el sergent Manzana acompanyaven a Durruti en el moment de la mort, assegura en el nº 80 del semanari “Posible”: “No cabe duda de que la bala que mató a Durruti salió del naranjero (fusell) que portaba Manzana. Pudo ser casual o intencionadamente. Hoy, a la vista de lo que ocurrió después, opto por creer que fue intencionado el disparo”. Manzana va desaparèixer  sense deixar rastre i s’ha mantingut il·localitzable des d’aleshores.  

Ignacio G. IGLESIAS, Buenaventura Durruti, un revolucionario nato, Tiempo de Historia, nº 24, pp 4-17, Madrid, novembre 1976. 

2 comentaris:

  1. Acabo de ver esta traducción al catalán, por casualidad (27/06/2015). No sé qué decir. A día de hoy, incluso me ha emocionado, casi 40 años después. Un orgullo. Gracias. Ignacio G. Iglesias

    ResponElimina
  2. Acabo de ver esta traducción al catalán, por casualidad (27/06/2015). No sé qué decir. A día de hoy, incluso me ha emocionado, casi 40 años después. Un orgullo. Gracias. Ignacio G. Iglesias

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...