divendres, 16 de novembre de 2012

Perquè estic totalment viu



Des d’aquest mateix blog, ja fa alguns mesos, havíem denunciat la mort silenciosa de moltíssimes persones per culpa de la crisi. Entre les víctimes estava Joaquim un obrer valencià de 45 anys que portava dos anys aturat i el 3 d’abril de 2012 es va suïcidar. Si bé, un dels fets que més ressonància va tindre als mitjans de comunicació va ser el suïcidi del pensionista grec davant del mateix parlament. A pesar de fets tant visibles, aquesta part dolorosa del drama que estem vivint era i és una realitat totalment ignorada y negada per la gent que controla el poder i per gran part dels mitjans de comunicació. Ara la cosa és tan escandalosa que no es pot amagar la realitat cruel i brutal que ens ha tocat viure encara que intentaran, una vegada més, crear una opinió entre la ciutadania que els siga favorable. 

No obstant això, hi ha una realitat que és la que és i que tots o quasi tots veiem.  Els bancs o el sistema financer és el culpable directe d’aquesta crisi, la usura acompanyada de l’especulació ens ha dut on estem, per tant també són responsables directes d’aquestes morts, però no solament ells sinó també els polítics i partits polítics que permeten que aquesta gent continue actuant amb total impunitat desnonant a la gent. 

Els hem donat milers de milions d’euros als bancs per a tapar el forat negre que han provocat en l’economia, el seu deute per art de màgia a passat a ser sobirà, ja no és privat. Ells cada dia que passa són més rics i no satisfets amb tot açò continuen actuant com carronyaires famolencs, volen més diners. A molta gent els han deixat sense res, inclòs els han furtat la poca estima que els quedava. Els ningú, com ens anomena Eduardo Galeano, fotuts, apallissats, humiliats, acabem perdent l’única cosa que ens quedava, la vida.  Perquè nosaltres, la gent del carrer, estem pagant aquesta crisi i per si fora poc ens roben el poquet que tinguem: l’ educació, la cultura, la sanitat, el treball... i també posem els morts. Quanta injustícia i quanta barbaritat.

Si els responsables d’aquestes morts no senten cap tipus de remordiment haurem d’estar alerta, perquè la bèstia torna a estar una altra vegada solta. Cap mort té una justificació, perquè el resultat és sempre el mateix, perdre la vida que tant ens costa mantindre. Tota aquesta situació està provocant alarma social i terror i com tal haurien de ser resoltes, es a dir, jutjant als responsables. Salut companys i companyes.   

Perquè estic totalment viu
Quan acatxes la mirada
constantment, per a què viure?
Quan et xafen i no crides,
on estan els sentiments?
Quan es perd de la memòria
el teu company o companya
i tu no fas res, què esperes?
Quan es destrueix el món
i tan sols alces els muscles
tu eres la pròxima víctima.

Qui és aquell que ens pot jutjar
si els seus fidels són res?
Les preguntes em turmenten
perquè no escolte respostes,
perquè percep com perdem
la mirada,  el crit i el món.
Prompte perdrem la memòria,
després tot serà foscor.
Tot seguit perdrem la vida
entre boires de cotó.

Plore, ric, odie, mire
i cride amb molta memòria,
perquè estic totalment viu,
si bé la senyora mort
m’aguaita plena de seda,
llumenetes de colors
i molta terra en l’Havana.
Els que estem vius estimem  
amb tanta passió i força
que les roques es parteixen

al ritme del nostre pas
d’enamorats sense límits,
rodejats de passions
desbocades entre iguals.
En un punt ens hem trobat
plens de llibertat, eterns,
perquè el nostre amor mai mor,
perquè nosaltres mirem,
cridem i tinguem memòria
i tot açò ens fa forts, durs.

Som molt més que roques fredes,
també sabem perdonar.

1 comentari:

  1. Cal aixecar l'ànim, i la vista cap avant, som més i tinguem raó

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...