El significat de les paraules

Portem tan sols 12 anys del segle XXI i el segle XX queda ja llunyíssim. En un llibre publicat en 2001 (Victoria Camps. Introducción a la filosofía política. Ed. Crítica. Barcelona. 2001.) l'autora, catedràtica d'ètica de la Universitat Autònoma de Barcelona i autora de vàries publicacions, diu: “En la práctica, es difícil el desmantelamiento total del estado de bienestar o estado “providencia”, pese a que hoy este modelo está pasando por grandes dificultades. Los ciudadanos, acostumbrados ya a recibir lo básico, no lo permitirían”. Seria interessant saber que pensa avui, després de veure com l'estat de benestar se'n va pels desaigües de la crisi mentre els ciutadans continuen donant majories absolutes als responsables. 

Però no sols estem perdent l'estat de benestar. Les democràcies, a partir de la segona meitat del segle passat, s'han caracteritzat pel respecte constitucional i al govern representatiu, i els dos han sigut vulnerats els darrers anys. En lloc d'adaptar la política a les constitucions, s'han adaptat les constitucions als interessos financers, que han substituït a la política; i els governs representatius han sigut reemplaçats per governs de “tècnics” al servei del poder financer amb la missió de preservar els seus interessos. Com ha sigut possible açò sense que explote la societat? 

La manipulació semàntica està jugant un paper molt important en la confusió ideològica que dificulta l'acció del indignat. Tots estem d'acord en admetre la importància de l'Estat, la llibertat, la democràcia, l'ocupació, el creixement, etc. però aquests són conceptes abstractes. El que realment importa és què entenem realment per aquests mots, el significat de les paraules. Per exemple, l'Estat, per a un socialdemòcrata, és l'encarregat d'assegurar la igualtat d'oportunitats i la llibertat i la justícia igual per a tots, mitjançant la redistribució de la riquesa, assegurant l'accés a l'educació, la sanitat i els serveis socials com a drets humans. L'Estat per a un neoliberal és una càrrega que cal reduir al mínim, deixant-lo amb les funcions d'assegurar la propietat privada i la “llibertat” entesa com el laissez-faire, és a dir, el que més puga que arrape, i els que més poden són les classes dirigents.

El mateix passa quan apel·len a allò que és bo per als “espanyols” (o catalans), com si fórem éssers abstractes i uniformes, sense tindre en compte que en tota societat hi ha una classe de no productors que viu de la producció dels treballadors; que entre uns i altres hi ha interessos antagònics que mantenen una lluita de classes entre els que controlen les finances i els mitjans de producció i els que produeixen i pateixen els abusos de la banca. Tots anem en el mateix vaixell, diuen, però, com passava al Titànic, mentre uns suaven alimentant les calderes dels motors per a que el vaixell avanci, altres ballaven als salons exhibint la seua riquesa; mentre la majoria de passatgers passava fam a les bodegues altres prenien xampany i caviar als restaurants de luxe. Viatjar al Titànic no era igual per uns que per a altres.

Cal recuperar el nostre significat de les paraules per poder restablir un discurs clar i intel·ligible per les classes populars. Estat, llibertat, solidaritat, classe social, sindicat, vaga... instruments tots imprescindibles per recuperar allò que, pensàvem impossible perdre, i se'ns esmuny entre les mans.