El rai de la Medusa

Théodore Géricault va pintar “El rai de la Medusa” en 1819 en referència al naufragi d'un vaixell capitanejat pel Vescomte Hugues Duroy de Chaumereys, un incapaç, imprudent i inexpert que va accedir al càrrec per favoritisme polític, de la mà del recent restaurat rei Lluís XVIII de França. La incompetència del capità va fer desviar-se la fragata 62 milles del seu rumb, fins que va encallar a 37 milles de la costa africana. Per arribar a la costa feren un rai on van amuntonar-se 147 persones. El rai era remolcat per les xalupes on anaven els membres de la noblesa i el capità. Quan les cordes que estiraven del rai es van trencar, les xalupes el van abandonar a la seua sort. Sols 15 ocupants del rai, dels 147 que pujaren, arribaren a la costa africana, moment que retrata Géricault. 

Aquest quadre em sembla una metàfora suggeridora. I després de conèixer la història del naufragi de la fragata Medusa veig un paral·lelisme amb l’Estat espanyol  d'ara mateix. El vaixell patri dirigit per un capità posat en el càrrec per Aznar, fent ús d'un evident favoritisme polític. Incapaç de controlar a la seu pròpia gent, ha desviat el seu rumb. En lloc de dirigir-se a defensar els interessos dels ciutadans va directe a guanyar vots per a les eleccions, caiga qui caiga, desoint els consells de l'experiència acumulada d'altres crisis i dels economistes més competents. Embarrancat en el fangar de corrupció de la Gürtel, s'ha varat en xocar amb la realitat però, en lloc d’exigir solidaritat per minimitzar el danys, ha pujat a les xalupes als privilegiats i ha deixat les classes populars a la deriva, al arbitri del vent de la fortuna. Està per veure quants són els supervivents que poden arribar a la costa i en quines condicions arriben.

Al rai hi ha tot tipus d'expressions. El personatge del primer pla, amb la mirada perduda, pareix que ho dona tot per perdut després de la inoperància del capità. Vetlla el cadàver d'un dels seus, immòbil, paralitzat, sense capacitat de resposta en els moments més adversos per al país. Hi han altres que s'aclamen, no se sap a què, per a mantindre un poc d'esperança. I els més animosos criden i agiten banderoles demanant una Constitució que prioritze els ciutadans abans que els banquers, una justícia  que els puga salvar. 

En tot cas, com en la Medusa, el que està clar es que el responsable directe es el capità, la seua incapacitat i imprudència, però també te responsabilitat qui el va posar al càrrec sabent que li venia gran. Però si tenim en compte que el nomenament al cap del vaixell d’Espanya ha sigut avalat pels vots dels seus adeptes en les eleccions, la responsabilitat final es dels seus votants. Molts ho fan pensant que tindran un lloc a la xalupa però les places són molt limitades. La immensa majoria, també dels que confien en el capità, ens veurem en el rais a la deriva mentre ell, i altres com ell, ocupen les xalupes per salvar-se.