Per a qualsevol persona que no estiga obcecada amb el dogma
neoliberal és obvi que la solució a la crisi econòmica passa per trencar aquest
cercle viciós, que s’inicia amb un endeutament que vol resoldre’s a base de
polítiques d’austeritat que determinen un descens de l’activitat econòmica i
dels ingressos a l’Estat, la qual cosa porta a demanar prestat més diners i a
endeutar-se. Aquest cercle viciós és el que està portant l’Eurozona al
desastre.
El que ha de fer-se és deixar d’endeutar-se, renegociant un
deute que ha beneficiat la banca i als seus accionistes, però a ningú més. No
es pot avançar amb un sistema financer que funciona per a tan pocs a costa del
sacrifici de tants. La banca privada ja ha perdut la seua funció social, que és
la de proveir crèdit. Si no ofereix crèdit, no té lògica la seua existència. La
grandària del sector financer en una economia deu per tant reduir-se
substancialment mitjançant tota una sèrie de mesures, que inclouen des d’una
càrrega impositiva molt més elevada a la banca (sense afectar els estalvis del
ciutadà normal i corrent), gravant principalment als grans depòsits, les
llargues transaccions i les activitats especulatives. Altres mesures haurien
d’incloure la seua nacionalització, amb ple intervencionisme de l’Estat per a
garantir la disponibilitat de crèdit raonable i accessible. No pot permetre’s
que la banca privada siga el sistema sanguini del cos econòmic.
D’altra banda, els estats han de deixar de dependre tant
dels préstecs externs, observació que és especialment rellevant per als països
anomenats en la terminologia anglosaxona PIGS (o GIPSI si s’inclou Itàlia). Cada
un d’aquests estats (els ingressos dels quals són excessivament baixos) ha
d’incrementar substancialment els seus ingressos públics. Si Espanya tinguera
la càrrega fiscal de Suècia, l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions
d’euros més a l’any. A Itàlia, segons el Banc d’Itàlia, la riquesa existent en
el país, altament concentrada (que podria i deuria general fons a l’Estat),
representa 8.600.000 milions d’euros, que és més de quatre vegades els
2.000.000 milions d’euros de deute públic que té el seu Estat. Si tal riquesa
concentrada, com suggereix Tom Gill en l’article “Europe is Revolting” (CounterPunch,
Setembre de 2012) se la gravara amb un 2% de la riquesa posseïda pel 50% més
ric dels propietaris, es generarien 100.000 milions d’euros més a l’any per a
les arques de l’Estat.
Un tant semblant a Portugal, on el govern va proposar
recentment uns retalls de 4.900 milions d’euros (que va haver de retirar a
causa de l’oposició de la ciutadania). Els sindicats portuguesos van proposar
com a alternatives un augment del gravamen d’un 0,25% en les transaccions
bancàries (aconseguint així 2.000 milions), d’un 10% en els guanys en la
propietat dels majors accionistes del país (aconseguint 1.700 milions d’euros),
un increment de l’impost de societats per a les empreses que facturen a partir
de 1.2 milions d’euros a l’any (1.200 milions d’euros), i una disminució del
frau fiscal (1.200 milions d’euros). Totes aquestes mesures afectarien només
l’1% de la població: els súper rics. Totes aquestes propostes són altament
populars.
Altres propostes també altament populars és la reducció de
la despesa en les Forces Armades. Gran part de tals forces militars fan
funcions policials i de repressió interna, cas clar a Espanya, on s’assigna a
tals forces armades la garantia de “la unitat d’Espanya”, funció que expressa
el caràcter policial i de repressió interna del país, defenent en la
pràctica un centralisme que inhibeix l’expressió de la riquesa d’Espanya que
hauria de basar-se en l’expressió de la seua plurinacionalitat. No cal ni
dir-ho que aquestes propostes alternatives, populars a nivell de carrer, són
immensament impopulars en els establishments que governeu als països de
l’Eurozona, que estan imposant polítiques oposades, altament impopulars. Avui
hi ha unes institucions que no han sigut elegides per la població, que governen
i imposen el que afavoreix als seus interessos particulars, a costa dels
interessos generals. Les forces autènticament democràtiques haurien de
coordinar-se a nivell europeu, incloent-hi una vaga general a nivell de tota
l’Eurozona per a indicar que les classes populars estan dient basta ja
d’aquesta dictadura financera que està portant a tots els països al desastre.
Fragment de l’article “Rebelión
en Europa contra el neoliberalismo”,de Vicenç Navarro al diari Público
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada