dijous, 4 d’octubre de 2012

Hi ha alternatives als retalls!



Per a qualsevol persona que no estiga obcecada amb el dogma neoliberal és obvi que la solució a la crisi econòmica passa per trencar aquest cercle viciós, que s’inicia amb un endeutament que vol resoldre’s a base de polítiques d’austeritat que determinen un descens de l’activitat econòmica i dels ingressos a l’Estat, la qual cosa porta a demanar prestat més diners i a endeutar-se. Aquest cercle viciós és el que està portant l’Eurozona al desastre.

El que ha de fer-se és deixar d’endeutar-se, renegociant un deute que ha beneficiat la banca i als seus accionistes, però a ningú més. No es pot avançar amb un sistema financer que funciona per a tan pocs a costa del sacrifici de tants. La banca privada ja ha perdut la seua funció social, que és la de proveir crèdit. Si no ofereix crèdit, no té lògica la seua existència. La grandària del sector financer en una economia deu per tant reduir-se substancialment mitjançant tota una sèrie de mesures, que inclouen des d’una càrrega impositiva molt més elevada a la banca (sense afectar els estalvis del ciutadà normal i corrent), gravant principalment als grans depòsits, les llargues transaccions i les activitats especulatives. Altres mesures haurien d’incloure la seua nacionalització, amb ple intervencionisme de l’Estat per a garantir la disponibilitat de crèdit raonable i accessible. No pot permetre’s que la banca privada siga el sistema sanguini del cos econòmic.

D’altra banda, els estats han de deixar de dependre tant dels préstecs externs, observació que és especialment rellevant per als països anomenats en la terminologia anglosaxona PIGS (o GIPSI si s’inclou Itàlia). Cada un d’aquests estats (els ingressos dels quals són excessivament baixos) ha d’incrementar substancialment els seus ingressos públics. Si Espanya tinguera la càrrega fiscal de Suècia, l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions d’euros més a l’any. A Itàlia, segons el Banc d’Itàlia, la riquesa existent en el país, altament concentrada (que podria i deuria general fons a l’Estat), representa 8.600.000 milions d’euros, que és més de quatre vegades els 2.000.000 milions d’euros de deute públic que té el seu Estat. Si tal riquesa concentrada, com suggereix Tom Gill en l’article “Europe is Revolting” (CounterPunch, Setembre de 2012) se la gravara amb un 2% de la riquesa posseïda pel 50% més ric dels propietaris, es generarien 100.000 milions d’euros més a l’any per a les arques de l’Estat.

Un tant semblant a Portugal, on el govern va proposar recentment uns retalls de 4.900 milions d’euros (que va haver de retirar a causa de l’oposició de la ciutadania). Els sindicats portuguesos van proposar com a alternatives un augment del gravamen d’un 0,25% en les transaccions bancàries (aconseguint així 2.000 milions), d’un 10% en els guanys en la propietat dels majors accionistes del país (aconseguint 1.700 milions d’euros), un increment de l’impost de societats per a les empreses que facturen a partir de 1.2 milions d’euros a l’any (1.200 milions d’euros), i una disminució del frau fiscal (1.200 milions d’euros). Totes aquestes mesures afectarien només l’1% de la població: els súper rics. Totes aquestes propostes són altament populars.

Altres propostes també altament populars és la reducció de la despesa en les Forces Armades. Gran part de tals forces militars fan funcions policials i de repressió interna, cas clar a Espanya, on s’assigna a tals forces armades la garantia de “la unitat d’Espanya”, funció que expressa el caràcter  policial i de repressió interna del país, defenent en la pràctica un centralisme que inhibeix l’expressió de la riquesa d’Espanya que hauria de basar-se en l’expressió de la seua plurinacionalitat. No cal ni dir-ho que aquestes propostes alternatives, populars a nivell de carrer, són immensament impopulars en els establishments que governeu als països de l’Eurozona, que estan imposant polítiques oposades, altament impopulars. Avui hi ha unes institucions que no han sigut elegides per la població, que governen i imposen el que afavoreix als seus interessos particulars, a costa dels interessos generals. Les forces autènticament democràtiques haurien de coordinar-se a nivell europeu, incloent-hi una vaga general a nivell de tota l’Eurozona per a indicar que les classes populars estan dient basta ja d’aquesta dictadura financera que està portant a tots els països al desastre.

Fragment de l’article “Rebelión en Europa contra el neoliberalismo”,de Vicenç Navarro al diari Público

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...