Escriure per no callar: Solitud

De vegades m’entren eriçons quan pel motiu que siga remene la possibilitat de quedar-me totalment sols. La solitud, que de vegades la busque acaloradament, sé que pot dur-me cap a l’abisme. Forme part d’una espècie social i per tant necessite estar rodejat pels meus companys i companyes, pels meus i les meues camarades.

Tota aquesta necessitat entropessa amb la identitat de la nostra societat que està construïda sobre un individualisme salvatge i una competitivitat infernal. No obstant això, tota aquesta situació ha creat una gran contradicció que entropessa amb el capitalisme de l’amic, de la corrupció, de l’especulació, dels lladres... Aquesta situació a dut a la solidaritat entre les persones a una expressió mínima si la comparem amb el grau de desenvolupament que té en altres identitats com podria ser la dels últims grups de caçadors-recollidors que queden a la Terra. Amb tot açò el que vull dir és que les coses poden ser de moltes altres maneres i no tan sols com diuen els pocavergonyes, corruptes i inútils que ens han dut a la situació de crisi en la qual estem, Hi ha alternatives. Alhora, tampoc vull que vos cregueu que tot depén del color que es mire, sóc conscient que realitat hi ha una i no vint-i-una.

Avui estic molt esperançat, sé que el futur és dels joves, encara que molt d’ells estan abandonat el nostre país. Però, així i tot, si volen continuar vivint amb dignitat en aquest planeta, hauran de construir una altra identitat més solidària on l’altre deixarà de ser l’enemic. Una identitat més respectuosa amb la Terra i també hauran de netejar tot el femer social i mediambiental que els hem deixat. Front a una societat competitiva i de mercat, dos dogmes que per un altre costat són mentida, hem de desenvolupar un altre sistema, perquè aquest ja sabem tots com està acabant.

Avui comença a haver més gent organitzada que fa moltíssims anys. La repressió, l’abús, l’explotació, la pobresa... galopen a un ritme desbocat i sembren la consciència entre la gent fotuda. Ja no estem ningú fora de perill i cada vegada l’enemic és mes fàcil d’identificar, encara que intenta passar desapercebut transformant-se en prima de risc.

Més o menys tots coneguem com ens l’estan clavant. A partir d’ara ha de començar la segona part del guió, una vegada tocada de mort la classe mitja i humiliada la classe treballadora, hem de respondre. Tal vegada els canvis deurien vindre més apressa, però el ritme de canvi és el que és. Molts tan sols continuaran fent palmes, és la gràcia que els ha concedit el seu Senyor. Nosaltres els que ja estem farts de tot continuarem en la lluita i si aconseguim derrotar aquest sistema de merda, per a ells també serà el regne del cel, però aquesta vegada en la Terra.

Açò té un futur a curt termini molt fosc, de la nostra actitud depén eixir airosament d’aquesta situació. Molts ja se’ns fa impossible la submissió i servilisme d’un poder que té com a principal valedor a una colla de corruptes, lladres i inútils. Mols de nosaltres som de poble o tenim un poble en adopció, en aquests ambients més reduïts és on se sol veure més clarament l’ambició i la mediocritat que envolta a la cohort de bufons que riuen les gràcies d’un alcalde presumptuós. Si bé, ací al País valencià la pel·lícula, que a grans trets acabe de descriure, compta amb uns actors principals que es passegen per les institucions que deurien representar a tots els valencians, es burlen d’elles.

Front a aquesta situació tan sols fa falta una regeneració humanista i exigir una democràcia real. El següent poema va dedicat a la gent que de vegades es troba totalment sols, però que siga conscient de que no és així. Salut companys i companyes.

El Poeta Dissident

Entre penombres grotesques

La tardor se’n ve damunt

de tots nosaltres de sobte.

El dia cada vegada

és més curt, tranquil i fresc.

Els insectes es desperten

de l’escalfor oblidada

i es preparen per al fred.

Jo vaig perdut pels carrers,

milers de cares s’encreuen

i tampoc em diuen res.