Escriure per no callar: Se’ns van

A dia d’avui, conquerida Europa pel pensament neoliberal, moltíssims joves abandonen el meu país camí d’altres realitats. Potser al final d’aquesta llarga i dolorosa travessia el balanç siga positiu i allò que avui se’n va es torne, en un futur no molt llunyà, en força per superar la realitat tan emmerdada en la qual vivim. Si no és així, el dolor i la pèrdua encara seran molt més grans i, al final, tan sols quedarem els que no podem fugir d’aquest món que esclata en milers de trossos.

Fa cinc anys açò era impensable i l’enemic era un altre, els immigrants que accedien al nostre paradís per furtar-nos la nostra feina. Avui també marxen, perquè no poden viure com molts de nosaltres i estan farts de ser superexplotats, marginats, putejats, criminalitzats... Amb ells, i amb els nostres fills, nebots i amics que abandonen el nostre país se’n va part de la nostra esperança. Farts de ser la generació més preparada de la societat actual, i no poder demostrar-ho, han hagut d’abandonar el somni europeu i anar-se’n a altres països per poder viure un altre futur amb dignitat. Ells són el futur i busquen una nova llum perquè aquest país s’apaga com un cresol al que li falta oli.

La resta, els que ens hem quedat, no és que siguem masoquistes, que de tot hi ha, però de moment estem atrapats per la mateixa realitat i creguem que açò passarà i de sobte els que ens estan fotent ens tornaran a considerar com a dones i homes lliures, amb deures i drets. Però lamentablement aquest desig no és un reflex de la realitat, tan sols cal mirar el que ha passat al llarg de la història del sistema capitalista per adonar-se’n d’on estem .

El capitalisme a la crisi del 29 va optar pel desenvolupament de sistemes totalitaris que ens van enfonsar en una guerra mundial i de tots és conegut el nacionalsocialisme d’Alemanya que va contar amb el suport explícit o no de les dictadures feixistes d’Itàlia, Grècia, Portugal, Espanya.... Després de la segona guerra mundial a l’Europa occidental la pressió del pensament progressista materialitzat en potents sindicats de classe i en forts partits socialistes i comunistes, va aconseguir que la dreta reculara a plantejaments demòcrates al mateix temps que s’establia l’estat de benestar, fill de la lluita de l’esquerra.

Avui, una vegada més, tan sols cal derrotar al pensament neoliberal per aconseguir eixir de la roda infernal en la qual estem. D’aquesta crisi s’eixirà amb dignitat si el poble transforma l’odi estèril en una força progressista que siga capaç de fer recular altra vegada a l’oligarquia capitalista que torna al seu estat natural, és a dir, a plantejaments totalitaris i de repressió i eliminació dels drets socials, que vam aconseguir nosaltres, i que mai ens hagueren donat per pròpia voluntat.

Aquest poema està dedicat a Maria, la meua neboda, que representa el futur robat de tota una generació que està pagant els abusos d’una societat que s’ha perdut i ha de tornar a trobar la seva identitat. Perquè vull tornar a escoltar “hola tio”pel carrer girar-me i estar tu present. Salut companyes i companys, el futur si hi ha és nostre.

El Poeta Dissident

Se’n van

Els éssers volguts se’ns van

molt lluny, travessen la mar,

la terra i l’immens cel blau

i ens deixen un buit molt gran.

Amb ells se’n van tots els somnis,

records, projectes, amors

i altres tantes grans coses

que ens fan sentir més humans.

Altres ens quedem ací

extraviats per la mar.